Les celebracions del dia del Treball, any enrere tenien caràcter festiu. Avui amb 5 milions d’aturats, la vessant festiva i lúdica s’amaga i dóna pas a unes aigualides manifestacions de to reivindicatiu ample que mostren i demostren la feblesa dels treballadors. El treballador aturat, avui per avui, persona i motiu més important d’aquestes manifestacions, ni tant sols hi és present, en el seu lloc sindicalistes (és la seva feina), treballadors de l’administració pública, treballadors d’empreses amb ERO i solidaris d’aquells que estimen la humanitat i descuren els seus. Més o menys aquests són el manifestants i no altres.

El sindicalisme no atreu a la unitat ni ara, en circumstàncies tant adverses, ni mai...des de fa molt temps. La situació laboral hauria d’aixecar masses de treballadors en defensa de ... tantes coses perdudes! , però la mobilització no es produeix.

Atrapats en l’individualisme,la culpabilitat de ser un treballador a l’atur i el “salvese quien pueda” les persones senten por. Mirem la cara a la por.

Els 5 milions d’aturats, abans de saber que tenen por, experimenten la por de perdre la feina i no trobar-ne una de nova, la por d’empetitir-se, de no arribar a final de mes...Moltes pors associades a la pèrdua del treball.La prestació d’atur i el subsidi fan més suportable els primers mesos; passat aquest temps la por en totes les seves manifestacions ha minat , poc o molt, a la persona.

Aquesta quantitat desorbitada de persones abocades a la por (1 de cada 5 treballadors estan a l’atur) ha creat l’estratagema d’apagar el foc afegint-hi llenya. Has perdut una feina però acabes de guanyar una altra, la feina de trobar feina. La nombrosa competència per un mateix lloc de treball obliga a polir no sols el currículum sinó les competències que declares al currículum i que hauràs d’acreditar una a una en proves duríssimes i entrevistes lapidàries.

Passar de la por al pànic és qüestió de temps i circumstàncies i manera de ser de cadascú. El temps però, traspassat un determinat límit, és l’element que més pressiona al treballador. En aquesta situació de quasi pànic s’entra en una dinàmica d’estratègies d’evitació (no surto al carrer per evitar les preguntes dels amics i coneguts sobre el meu estat laboral, a la llar no es parla, etc. ). El treballador afectat intenta controlar les seves pròpies reaccions, a vegades desmesurades i es produeix una demanda d’ajuda o protecció tant social com personal.

Diuen que errar és humà i perseverar en l’error és diabòlic però es fa difícil dir-li al treballador aturat que encari el problema d’una altra manera quan es troba paralitzat per la por o el pànic. Una manera de combatre-la, sobretot en l’aturat de llarga durada és el recurs del fàrmacs que taponen les reaccions que provoca la pèrdua del treball.

La por, ja per si mateixa, és un trastorn autènticament democràtic: homes o dones, classe social indistinta, i nivell cultural divers, però quan es manifesta en l’atura, perd l’essència democràtica per convertir-se en un flagell que s’aferrissa en els més desfavorits. Actualment ens fa més por perdre la feina que morir. Clar que morir sembla lluny i estar a l’atur és a l’ara, al present. Pregunti-li al metge.

No saps el què és tenir fam fins que passes gana, tenir por fins que estàs a l’atur i així.... Però instal·lar-se en l’evitació de la por, limita la vida i fa ben certa aquelles paraules de F. Pessoa “ porto a sobre les ferides de totes les batalles que vaig evitar” . Mirem la cara a la por.