D’un temps ençà i progressivament hem posat en marxa uns dispositius que actuen a manera de senyals de transit en el nostre cap, per recordar fets que considerem que tenen una transcendència social importantíssima i sobre la qual no troben altra manera d’incidir-hi.

De fet parlant de senyals de trànsit, quan veien aquelles pantalles amb “tants morts en el que portem d’any a la carretera” serien l’exemple més evident. Ara bé, qui més qui menys a força de llegar-los tant ja no li entra el missatge original o li entra ben poc.

Al principi de posar obituaris a la premsa sobre les dones víctimes de violència masclista, vaig trobar que era una bona idea: per una banda era una petita-gran mostra d’homenatge a la dóna morta i per altra un recordatori a la societat en general. Ara, amb el temps, cada vegada se’m fa més feixuc , innecessari i buit de contingut.

Està clar que no és el mateix que sigui una, deu, cent o mil però les xifres són tant buides de missatge que més que entristir i/o provocar indiferència, cansen.

Les quantitats impressionen però són fredes. El mateix em passa sovint quan donen les xifres de les persones que han arribar en patera i arriben mortes o les troben mortes a les platges. Sempre sabem quants cadàvers són però jo necessito conèixer el seu nom, la seva història, la seva biografia per poder-ne ser més conscient del què les xifres, darrera les quals hi ha persones, signifiquen.

En cal repensar com transmetem els missatges a la societat que volem que deixin petjada. Al meu parer els obituaris són un servei de safareig de caire cultural que acompleixen una funció quan es tracta de gent molt coneguda -grans diaris de la premsa espanyola i catalana- o d’informació veïnal en ciutats com la nostra. En el cas de les dones mortes per violència masclista no crec encertat ni la forma ni el contingut .