Fa pocs dies m’arribava un article de C. Capdevila, el periodista que s'ha alineat amb el mestres a ulls clucs i en un acte de fe sense precedents i que s’ha guanyat, a canvi ser el conferenciant de moda de les escoles i AMPAS, sempre entregades a alliçonar els pares. L’article deixa els pares molt malparats; només en C. Capdevila se’n salva. Deixant de banda el context en què va ser escrit (aprovació de la LOE) els ulls se m’han enganxat a diverses frases que comento. 'Els nens entre 2 i 12 anys no tenen qui els escrigui' i afegeixo, mentre el coronel de Garcia Márquez sí que en té; si el que proposa el Capdevila són llibres d’autoajuda, ni falta que fa, amb ell i les seves conferències ja tenim prou; si es refereix a literatura científica sobre educació n'hi ha molta i de qualitat i per citar-ne alguna la Fundació J. Bofill es dedica força a aquest tema.

Jo crec, d’antuvi, que els posicionaments blanc o negre són fruit del que desitgen però poc tenen a veure amb la realitat, sempre tossuda, que ofereix molts matisos entre el negre i el blanc, entre el sí i el no.

Només la lleugeresa i la ignorància poden parlar dels mestres amb aquesta dolçor insensata. El sentit comú, el més comú dels sentits, ja ens diu que els mestres són els nostres còmplices en l’educació, però el sentit propi, aquell sentit que va més enllà del sentit comú i que tots hem de tenir, ens avisa que anem amb compte amb la complicitat.

M’agradaria deixar clar que aquest posicionament a favor o en contra dels mestres no ens fa bé a ningú: alumnes, pares, mestres, institució escolar i societat, però també és ben cert que des de no sé ben bé on, aquest s’alimenta.

Sobre la sobreprotecció m’ha vingut al cap un article de A. Puigvert del 16 maig de 2005. En 'cuentos de niños muertos' deia i comparteixo, que 'jutjar als pares o als mestres és una obscena exhibició de superioritat moral'. Els fills han passat de ser una materialització de l’instint dels pares a ser, en els dos últims segles, éssers amb entitat pròpia que han de ser educats i estimats per si mateixos. Actualment la perspectiva ha canviat. El que més s’emfatitza avui dia és el plaer, la satisfacció, la plenitud que els fills provoquen en els pares, d’aquí que es parli del dret a l’adopció o de l’experiència de la maternitat, d’aquí que 1,3 fills provoquin una sobreprotecció malaltissa després de l’esforç esmerçat a tenir-los.

L’altra perla és 'ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant el seus fills. No ho han ni intentat'; veritablement si en aquesta desafortunada explicació el Capdevila encabeix a tots el pares, generalitza i pontifica, qualsevol, no només jo, li recomanaria que tornés a reflexionar. Aquesta manera de referir-se a la tasca dels pares em fa pensar en P. Beaumarchais: 'ens hem pres només la molèstia de fer-los néixer i, després, ja no hem fet cap més esforç'.

L’altra perleta 'mestres còmplices': 'transferim la canalla però no l’autoritat'. La complicitat i l’autoritat són fruit de l’empatia i de la confiança: l’autoritat, almenys fins on jo conec, no es nega als mestres (encara que volguéssim no podríem!), més aviat no se la guanyen, no l’agafen, no la saben exercir; en canvi el poder tot és seu i aquest sí que l’exerceixen i amb gust.

L’escriptora Lucía Etxebarria deia que 'cuando me hablan de niños con problemas pienso en madres agotadas' (article 26 de juliol de 2009 Magazine de La Vanguardia), i afegeixo i pares esgotats i absents. En general els pares no es desentenen dels fills: Si us plau Capdevila, com pots ser tan cruel?.

Per a fer pensar. Barry Everitt deia en la Contra —la Vanguardia— del 4 de març de 2009 que 'un 18 por ciento somos proclives a ser drogadictos'. El mestre i educador social Ivan Güell en un curs que va fer al C. C. de Fàtima l’any 1996 afirmava que als fills se’ls estima, però que abans que estimar-los cal tenir clar que tenim el deure social de 'donar-los' a la societat educats per a ser bones persones i bons ciutadans. La pitjor acció —de pares i mestres— sempre s'ha fet amb les millors intencions, però als pares no se’ls demana sols bona intenció sinó respondre dels actes dels seus fills i ho fan; totalment d’acord que així sigui, però als mestres potser caldria exigir-los alguna responsabilitat proporcional, si els transferim la complicitat i l’autoritat (1?) i així podria anar citant força exemples. Impossible, no tinc espai.

Associar mestre amb fracàs, vacances i problema és una associació que fa en Capdevila fruit de les seves pròpies reflexions; les meves reflexions van per altres camins: el 30% d’estudiants sense titulació de l’ESO és fracàs... però de tots; no tots els mestres estan a Hawai però no tots estan a l’escola d’estiu millorant les seves competències per fer més bé la seva feina; totalment d’acord amb què l’educació és la solució no el problema; però, Capdevila, una migdiada educativa no es pot fer ni volent! Abans la família educava i l’escola ensenyava, ara l’escola educa i ensenya i la família educa i ensenya i ara l’escola demana la complicitat dels pares perquè els nens estudiïn (quants pares fan la primària i l’ESO tantes vegades com fills tenen?). Les coses no van bé però ets curt de mires si responsabilitzes únicament els pares. Tots hem tinguts estimats mestres i mestres que el record, sempre selectiu, ens fa oblidar per no sentir una i altra vegada el dolor que ens van infringir.

Després de llegir el teu article, Capdevila, als pares només ens queda la resistència per no fer pudor de mort abans d'hora i sobreposar-nos i ser més grans que la ràbia.