No fa gaire temps vaig rebre, com la resta d’igualadins entre 50 i 69 anys, una invitació per entrar al Programa de detecció precoç del càncer de còlon i recte. També estic al Programa del càncer de mama... com la resta de dones de la meva edat. També em faig analítiques preventives i altres etcèteres que segur que formen part d’aquesta manera d’entendre la salut i d’aplicar els recursos sanitaris. Així, si puc disposar de totes aquestes proves deu ser a canvi que persones que ja estan malaltes no disposin dels recursos sanitaris que necessiten per curar-se.  La sanitat no és il·limitada, ja ho sabem, però em sembla millor opció que la preventiva, destinar els recursos a curar a reduir les llistes d’espera, a ampliar la cartera de serveis sanitaris, a tenir urgències oftalmològiques a l’Hospital d’Igualada, a ampliar la plantilla de sanitaris de Salut Mental, etc.

No renego de la medicina preventiva que segur que aconsegueix beneficis sanitaris però no crec que aconsegueixi un estalvi en el sistema sanitari. No crec que més prevenció sigui igual a més salut.

Amb la carta a les mans, em va venir a la memòria Beveritge, un economista anglès que impulsà l’establiment del Servei Nacional de Salut al Regne Unit després de la Segona Guerra Mundial i que per aconseguir el suport dels polítics va prometre un gir cap a la  medicina preventiva amb l’objectiu de disminuir costos. Deia Beveritge que una població més sana consultaria menys al metge i consumiria menys recursos sanitaris.

Anava ben equivocat. La salut és un bé que comporta un consum infinit de recursos sanitaris i un major consum quan més saludable és la població degut a una major sensació de vulnerabilitat. És el que s’anomena “la paradoxa de la salut” on les poblacions més malaltes se senten més sanes que les poblacions objectivament més sanes. Això suposa un consum exagerat i injustificat de recursos sanitaris, alimentat per la por i el despropòsit de cap ciència que ho justifiqui.

El consum sanitari és insaciable i de fet la població sana emmalalteix més quan està més preocupada per la salut que pel gaudi de la salut. Aquesta preocupació pot arribar a obsessió i és obsessió per la salut el que predomina en els nostres països desenvolupats on hi ha un ferotge consum de recursos sense que tinguin un impacte positiu en la salut. De fet estem assistint al fenomen  que el major consum i despesa sanitària es correspon amb menor salut de la població. La prevenció sense límits porta a l’increment de la intensitat d’us, que és el que augmenta el cost. El cost és creixent no perquè les poblacions envelleixin, que també sinó perquè es fan més coses per a resoldre el mateix i a vegades amb greus perjudicis. A més, en darrer terme, la prevenció no salva vides simplement canvia les causes de la mort.