Han plogut tres mesos sense parar. Ha plogut tant que sembla que hagi nevat menys, però ha nevat també intensament. Dos mil litres de pluja sobre la mateixa terra, sobre els mateixos habitatges, sobre les mateixes persones.

El so de l'aigua ficat al cap, l’ànim mullat i entristit com la terra, les goteres que havien desaparegut ara tornen, les necessitats reduïdes al mínim i que acaben sent ben poques: escalforeta, menjar calent, la companyia de la ràdio (encara no va bé, el canvi d’analògic a digital), un llibre, la premsa i parlar amb la gent. Ara a casa teva, ara a casa meva, ara al bar.

Contrasta la sequera superficial amb el munt d'aigua que la terra no pot empassar-se. Ha destruït carreteres, camins, habitatges, bancals, horts i cultius de tot tipus. Ha engolit tanta aigua que la treu de baix cap amunt. L’aigua s'ha menjat les vores de les carreteres i a trossos només queda un carril o menys, les esquerdes de les carreteres traçades per estalviar quilòmetres a les persones però traçades sense respectar l’orografia o la natura. Impressiona tanta aigua amagada i la força del sol, gairebé la mateixa de l'estiu. Avui l’ànim és humit i alegre. Ha sortit el sol amb força i l’horitzó sempre és tan ampli.

Petites i grans vacances on set dies reordenen el cos i la ment. Llum, molta llum. Olors de records i de primavera. Nodrir la identitat, les arrels, viure la cultura pròpia molt igual i molt diferent com correspon a una xarnega.

Sempre torno. És una part molt important de la meva vida.