Si hi ha una persona que sap més bé que ningú que la merda de la muntanya no fa pudor però la de la ciutat sí, és el nostre venerat i mai ponderat Guardiola. Que té raó de dir que la querella que es va posar sobre la junta de Laporta no és pròpia d’un club que ha d’estar agermanat? Oi tant que sí. Que la directiva del Rossell té tot el dret a exposar els socis la possibilitat de demandar l’expresident? Rotundament també. Però compte, de la mateixa manera que aquestes parts han de fer el que creuen oportú, és veritat que hi ha un seguit de persones que han de ser garants de la responsabilitat. El que ha fet Guardiola és un exercici de sinceritat i, si m’apureu, d’elegància amb els amics. Però també pot ser la clau que obre una caixa de trons que, precisament, a Can Barça ja fa anys que és massa plena.

En aquest club les escletxes s’obren massa fàcil. Només hem de fer una ullada als últims anys per veure que per molt bé que vagi el club, qualsevol guspira encén de seguida els encenalls que s’hi troben . I aquí és on Guardiola hauria de tenir cura del que diu. Perquè sap que qualsevol paraula de més que digui els rivals la interpretaran, la comentaran, l’escorxaran, li trauran el suc que vulguin. I precisament ara, en aquests moments, no estem per collonades.

Només hem de fer una ullada per recordar que ens va passar quan Maradona va sortir per la porta del darrere; del ball de cadires de la vigília de l’acomiadament de Cruyff entrenador i del seu enfrontament amb Núñez; o del merder que ens va suposar l’adéu de Ronaldo un parell d’anys més tard. Tot plegat va suposar un tou de carnassa per a una premsa mesetaire que esperava amb candaletes que ens anés tot a prendre vent.

O sigui, que si hem de les coses, les hem de fer en petit comitè. Si ens eixuguem el cul amb els draps de cuina, no cal que els duguem a la bugaderia, n’hi ha prou de rentar-los a casa. Amb tant sabó com s’escaigui; però a casa.