L’any 1965, en molts diaris locals d’Anglaterra, van començar a aparèixer articles on s’advertia on havia d’actuar un grup musical que podia influenciar de manera lamentable les noies del municipi: ¡Compte, que vénen els Stones!, era el crit de guerra d’una generació als que els feia por un conjunt de músics que trinxaven els escenaris, que pegaven als que molestaven i que, en uns moments on el rock'n'roll tot just acabava de començar, se’ls considerava hereus del dimoni. Poc temps abans, gairebé de manera paral·lela, va sortir un quartet que feia que les fans es desmaiessin per dotzenes en cada concert i que amarguessin la feina dels serveis d’infermeria que se les desitjaven per treure tanta quantitat de noies que talment semblava que havien quedat abduïdes vés a saber perquè.

Però tant els Rolling Stones com els Beatles eren admirats. Els primers perquè havien transgredit una generació massa tocada i posada que necessitava un canvi que els fes veure que no tot són flors i violes i que els fills, per sort o per desgràcia, no han de fer el que als pares els agradaria que acabessin sent. És cert que en aquella època els Stones es pixaven als escenaris, que a molta gent els feia por acostar-se als concerts perquè massa vegades acabaven a trompades i, que en canvi, als de Liverpool els admiraven perquè aparentaven ser més bons jans. Però la formació de Jagger, Richard i companyia queien bé. Eren uns bandarres que trencaven amb els estereotips de l’època, que feien patir els pares, sobretot quan va sortir la frase publicitària: ¿Deixaria que la seva filla es casés amb un Rolling Stone?, que va deixar moltes famílies trastocades en un moment en què ningú es pensava que la música tindria un paper tant important.

Però tant els Beatles, més angelicals, com els Stones, més infernals, sempre han caigut bé. Els escàndols han estat constants, però a la majoria de la gent sempre els han encantat,; al capdavall, tots dos han acabat sent gloriosos.

Res a veure amb el que ha fet Mourinho amb un Madrid patètic al que està arrossegant daltabaix d’un precipici. Els Beatles i els Stones han immortalitzat la seva música; el Barça de Guardiola ha acabat a dalt de tot i l’entrenador portuguès s'ha ensorrat amb la seva manera de sentir el futbol.