Han passat tres precandidats a la presidència del Barça per Igualada i de tots tres ja en puc treure conclusions. En qualsevol campanya electoral sempre s’exerceixen mecanismes persuasius que t’obliguen a dubtar. Per això cal anar molt en compte si no es té clar. Al capdavall, en qualsevol míting els que juguen ho fan sols i per tant s’aconsegueix una victòria sense contrincant. Ens faran creure que són els millors, i t’ho creuràs. Però a l’hora de decidir tot és diferent. I aquí és quan cal anar en compte.

D’aquests precandidats Marc Ingla és el que em dóna més respectes. Va de cara, sense manies. És veritat, es va passar massa estona desacreditant Sandro Rossell i això, és sinònim de feblesa. Però malgrat tot, em va semblar prou eloqüent. Veig un possible president que té al darrere una balança prou estable per conduir força bé un Barça que va tan bé i que per això és tan fàcil estavellar-se.

De Rosell, precisament, no me n’acabo de fiar. El discurs estava massa preparat i la improvisació, encara que la performance estigui disfressada de transparència, sempre acaba sent bona. No diré mai que no pugui ser un bon president per al Barça. El camí es fa caminant i el que sembla pitjor acaba guanyant-se la glòria i que el que s’intueix que no es torcerà acaba fotent-se de lloros. Però insisteixo, no m’acaba de fer el pes.

Jaume Guixà la veritat és que té les de perdre perquè surt al final de la graella però m’ha sorprès i de quina manera. Dubto que pugui passar el tall, però em mereix tots els respectes. A aquest precandidat que ja fa temps que es mou pels cercles presidenciables li hauria de donar un cop de mà la providència i aconseguir passar el tall. Encara que no comencés de zero, faria un gran favor a uns comicis Ingla-Rosell-Ferrer que, tal com van les coses, es poden acabar com el rosari de l'aurora.

Per tant, el camí fins el 13 de juny és força llarg i entremig poden haver moltes sorpreses. I de quina manera.

: