El futbol es pot veure des de molts punts de vista. No només el que diuen els diaris, es parlen a les ràdios, es veuen per la tele o, fins i tot, es gaudeixen des dels estadis. El futbol, el professional, aquell a qui l’empaiten una pila de mitjans al davant i al darrere, és molt complex.

Això ens ho va ensenyar el Cruyff entrenador quan va arribar l’any 87. Era un paio singular, una persona capaç de creure’s que és el millor, encara que les coses que fes no estiguessin ben fetes. Ell se suposava (imagino que encara s’ho creu) per damunt del bé i del mal. De fet, quan va arribar com a jugador l’any 73 ja tenia aquest tarannà. Només aterrar a Barcelona es va posar a fer de director d’orquestra. Era impressionant veure un noi que duia el número 9 a l’esquena (perquè no li deixaven portar el 14), el genuí davanter centre de tota la vida, en un moment on els dorsals havien d’anar correlatius, fent de migcampista i el que calgués i fent moure tothom qui tenia al costat. Manava, manava i ordenava, i no hi havia més pebrots que creure’l. Fins i tot, als últims anys de la seva etapa com a jugador va convèncer els entrenadors que no li calia fer la feina dels altres companys. En tenia prou d’anar a uns quants rondos i vinga, cap a casa, que el migdia és per gaudir-lo. Era brutal.

I potser va ser per això que aquest paio que tenia l’autoestima sobreposada va ser capaç de fer que els culers ens creguéssim, com per art de màgia, que tot és possible encara que sembli que no pugui ser. Vaja, una espècie d’argument ontològic aplicat al barcelonisme i una nova demostració que mentre hi ha vida hi ha esperança. I això, no ens oblidem, vist a qualsevol dels estadis, els físics i els metafísics.

Aquest holandès que ens va canviar la manera de veure el futbol –d’ell n’és la frase ‘fins que el públic del Camp Nou no vagi a patir sinó a gaudir no guanyarem’ (sense tantes rimes)–, també va ser capaç d’ensenyar-lo a d’altri. Això, i sobretot, exigir als que manaven que tot el futbol base havia de jugar de la mateixa manera que ho feia el primer equip. El seu primer equip. Vet aquí, doncs, que Núñez i companyia li van fer cas en un moment en què a diferència d’ara les directrius futbolístiques eren molt més verticals, i per tant gràcies a això, actualment totes les categories tenen el mateix tarannà que la plantilla professional.

Però a més a més de tot plegat, Cruyff va voler deixar al club de la seva ciutat les seves idees com a llegat i com que al seu equip hi havia un noi que venia del Gimnàstic de Manresa i que de seguida es va saber adaptar com a capità del primer equip del Barça, a mode cruyffià, l’holandès va voler que aquest bagenc fos la persona que el representés quan hagués finat. De manera que no us estranyi que, si a quinze jornades per al final, el Guardiola us diu que no cal que us amoïneu per la lliga perquè ja està perduda, la situació canviï radicalment només amb quatre setmanes de marge. El profeta, ara fa vint anys, també ho feia; i des de Tenerife.