La mort del Simoncelli ens torna a demostrar que la vida és plena de fatalitats. Ja sé que és un tòpic i que sempre surt quan ens toca alguna cosa de prop. Perquè no ens oblidem, qualsevol personatge famós que tingui una quota de pantalla rellevant a televisió es converteix automàticament en un dels nostres. Si no, només cal fer una ullada a tots els nois i noies que sistemàticament surten en breus de diaris anunciant que acaben de matar-se a la Ronda de Dalt després que els hagi marxat la moto amb un cúmul de mala sort.

Amb això no vull dir que hi hagi morts de primera,que acaparin portades, i uns altres de segona, en els que la història no els deixarà ni treure el cap. Ni de bon tros; la meva consciència no m’ho permet. Tant sols és la meva visió del que suposa aquesta gran fragilitat que té la vida. Precisament, aquests alts tòpics als que em referia al començament.

Ah!, I tampoc no faig cap apologia en contra de les motos de competició. L’esport és l’esport i els riscos també formen part de la vida. Al capdavall, si no se’n correguessin tot seria força més avorrit. Són, insisteixo, aquests engranatges que fan, diga-li destí o atzar, que un cúmul de circumstàncies s’enduguin del davant un paio que tenia un avenir esperançador i esplendorós. En fi, ja ho veieu; que dèbil que és la vida.