Suposo que ja s’ha acabat el debat. Que ja no tindrem més mandangues d’aquelles que això ni és un equip ni és res. Del que se’ns ha acabat un cicle perquè tota aquesta colla està tant de capa caiguda que no hi ha qui l’arreplegui. Que no tenim res a fer, perquè les coses s’acaben, expiren, es malmeten. Punyetes, aquella bestiesa del que és normal que ens passi, perquè no és possible aguantar una temporada sencera amb aquest ritme, que això li passa a tothom.

Doncs no amics, no. Ni se’ns ha espatllat res, ni hi ha problema de cap mena. El Barça ha tornat a ser el Barça, el Messi ha baixat d’on fos que hagués estat i tot continua com abans. Igual; o ves, fins potser millor i tot. Portem més de mitja lliga amb un partit perdut de xurro, dos empats contra equips que no ens fan la guitza i un partit als Emirates que no solament no s’ha acabat, sinó que d’aquí a setze dies torna a començar de nou. I insisteixo, se’ns han escapat set misèrrims punts fruit de tres ensopegades i mitja que es pot esmenar amb un resultat per la mínima i ho enviem tot a prendre vent. Au vinga!

El que hem vist aquest diumenge a l’Estadi és el fruit de la feina ben feta. Que no hem fet un bon partit? Se me’n fot. Que hem patit durant una estona? Em rellisca. El que compta és que davant l’Athletic hem demostrat que quan ens aixafen la cua esgarrapem com el que més. Ens tombem com un linx i fotem queixalada al que hi hagi al davant. I això, us asseguro que és més important que la tècnica, el jogo bonito i el tiki taka dels pebrots. Posar-hi ganes quan no et surten les coses, anar a totes amb recursos trets de la màniga significa que aquest equip sap cap on navega. Per molt temporal que hi hagi, el barco no només no s’enfonsa sinó que sura a una pila de nusos i ningú no l’atrapa.

Els que deien que estàvem acabats poden buscar-se altres manies. Aquesta lliga, la Champions, la Copa i el Gamper els tenim emparaulats per molt de temps. Molt.