Ens hem quedat sense Copa. Ens ha volat una Copa del Rei de la que hi teníem posada una immensa quantitat d’il·lusions. No només la d’aconseguir un títol per la fragilitat que presenta una competició que es disputa a només tres victòries en una pista relativament neutral i on l’adrenalina flueix tan ràpidament que qualsevol miracle es pot fer realitat per complicat que sigui, sinó perquè aquest format de quatre jornades consecutives permet funcionar com si es tractés d’una fira. Ja se sap que si alguna cosa li fa falta a un club que necessita promocionar-se és lluir un aparador. I aquesta Copa és, sens dubte, la gran escaparata per fer-se notar i alhora exhibir un producte a qualsevol empresa susceptible de patrocinar una entitat que va de pujada.

Ara bé, dit això, és veritat que tampoc cal dramatitzar. No entrar a la Copa pot significar moltes coses, però mai un daltabaix irreparable. Al capdavall, ¿es pot considerar un fracàs per a un equip que ha militat a la màxima categoria de manera ininterrompuda des de fa més d’un quart de segle i mentre que altres amb més pedigrí no han estat capaços de fer-ho? És possible. I ara permeteu-me que continuï a manera de pregunta encara més capciosa: Què és pitjor, ¿que, per exemple, el Barça que disposa d’un quasi il·limitat nombre de recursos hagi de veure’s relegat a una tercera posició compartida i li costi Déu i ajuda guanyar els partits o que un equip que comença un projecte s’hagi de marcar un objectiu a mitjà termini? No deixa de ser una pregunta, per descomptat. De manera que cadascú pensi la seva resposta. La meva no la sé dir. Per un cantó em costa d’imaginar que l’Igualada HC no sigui capaç d’acabar com a mínim setè classificat en una lliga de catorze equips. Però per un altre, he d’entendre que a banda del factor atzarós també cal trobar-hi altres aspectes que s’han de tenir molt en compte. Entre aquests, la lesió d’un jugador clau com Enric Torner que aquest dissabte va debutar a la lliga i amb molt bones maneres.