Juan José Enríquez era un defensa madrileny molt fort, conegut com a Juanjo i iconitzat per una gran barba negra, que el 1977 va aterrar al Barça de Johan Cruyff (jugador) provinent del Salamanca i que va ser apartat de l’equip en un moment on les coses no eren, ni de bon tros, una bassa d’oli i en un club que ja estava massa acostumat a haver de lidiar escàndols un darrere l’altre i a conformar-se en aixecar una trista Copa per lustre. Juanjo va protagonitzar un dels casos que han quedat arxivats en els anecdotaris lamentables del món del futbol i que, si m’ho permeteu, el recordo com una de les injustícies vergonyoses que ha hagut d’aguantar el barcelonisme.

A Juanjo el van fitxar perquè era un defensa atlètic capaç d’aturar qualsevol davanter de la manera que fos i que acostumava a enganxar-se a l’home que se li posava al davant sense cap mania. Eren uns moments en què la rereguarda l’havien de composar jugadors que apostessin per ser forts i durs per davant de la tècnica. Aquí ja hi actuarien els migcampistes i els davanters, que per això els tenien. Migueli o Gallego, del Barça, o Benito o Camacho, del Reial Madrid, van fer fortuna a la defensa central d’un sol home actuant com a futbolistes contundents on es demostrava el perquè es deia en aquelles èpoques que aquest és un esport d’homes.

Però a part de ser un bon defensor, Juanjo també tenia la llengua massa llarga. I això el va trair. En un dels tants moments convulsos que s’han viscut a Can Barça, el defensa madrileny, condemnat a no jugar, va fer unes declaracions en què assegurava que Núñez era un hipòcrita i que l’entrenador, Lucien Muller, un tècnic dèbil incapaç de prendre decisions que molestessin al president. El resultat, tres mesos marginat de l’equip i una ferida que va costar molt de tancar.

Naturalment que Juanjo la va dir massa grossa i que, per garantir la disciplina, les situacions anòmales s’han de tallar de soca-rel. Però també és veritat que una cosa és apartar un jugador i deixar-lo abandonat i defenestrat i una altra molt diferent és fer-lo fora. Perquè per molt que bramés, a Juanjo el van deixar ben desgraciat fins que, amb el càstig aixecat, va poder fitxar pel Recreativo de Huelva on, dit de passada, com que tampoc no era un sant i es va barallar amb mig equip, allà sí que el van despatxar sense miraments.

I ara anem a l’actualitat. A Carlos Kameni no li han fet el mateix que li van fer a Juanjo. Ni tan sols al malaguanyat Bio, que el van apartar al mateix moment que el barbut perquè es va negar a entrenar. A Kameni l’han ningunejat. Per tenir la llengua llarga, perquè una cosa és fer una denúncia i una altra emprenyar-se davant els micròfons. Però també l’han castigat en un acte d’aquí-mano-jo-i-la-resta-se-me’n-fot. I això no va bé a cap col·lectiu, sobretot el del futbol ultraprofessional, on totes les coses es reflecteixen amb llum i taquígrafs. Segur que a Kameni l’havien de renyar, però humiliar-lo com el que han fet, això no. Pochetino potser acabarà sent un entrenador dels bons, però com no tingui més mà esquerra, és possible que l’Espanyol li quedi massa gran.