No sé si la lliga s’ha acabat o si això només és un stanby d’un Madrid que ara es troba en relatives hores baixes i que tard o d’hora pot despertar (l’equip, per descomptat; la bèstia dubto que encara hagi nascut). Fins i tot és possible que tot el que s’ha aconseguit fins ara en dos o tres partits acabi girant-se. Des més verdes n’han madurat, només cal fer un repàs a les hemeroteques. Però el que sí que ningú no ens podrà prendre és aquesta espècie d’orgasme sideral que estem vivint dia rere dia i que no hi ha manera de rebentar-lo. Ni amb fitxatges interestel·lars ni amb declaracions d’intencions, aquest club que s’havia de menjar el món no fa gaire està sucumbint davant d’equips mundans que a sobre tenen l’entrenador, que a més és un madridista de cap a peus, a punt de ser despatxat.

El d’aquest cap de setmana ha estat la imatge de la prepotència desinflada davant del valor que no cal suposar-lo perquè es veu a infinitat de llegües. La tristor d’un col·lectiu al que no li surt gran cosa contra l’exemple d’una colla d’amics que no pateixen pel que poden trobar al costat o al davant. És, sens dubte, la fermesa contrastada contra la inconsistència, la recol·lecció davant un dispendi desmesurat i a organitzat a la babalà.

Però insisteixo. El d’aquest cap de setmana és tremendament bonic, però en aquesta lliga no hi caben els regals. I com que les satisfaccions van per barris, més ens valdrà saber administrar aquests set punts que ens ha donat la providència –naturalment gràcies al treball i als favors dels rivals dels blancs– i no deixar-nos portar per una eufòria que ens pot fer més mal que bé. Al capdavall, per molt que acabem a set-cents punts de diferència a la lliga, si no ens lluïm a la Copa i la Champions, l’orgasme no ens acabarà de satisfer i acabarem tots desesperats. I ja se sap que com passa als Pastorets, el cel i l’infern són antagònics però complentaris.