Doncs sí senyors, la vida s’ha acabat. Ja podem llençar-ho tot. Se n’ha anat tot a fer punyetes. Hem de començar a fer-nos la idea que per molt que mirem enrere, el que ens queda per davant són anys d’angúnies i misèries. Una tornada al passat, vaja. No gaire llunyà, eh! Posem-hi uns dotze o tretze anys. Va fem-ho, fem-ho. Mirem què ens va passar en èpoques pretèrites en les que els fitxatges de conills i gallines ens havíem de salvar de fer el ridícul. Fixem-nos en què tot era un anar i venir de problemes que sempre s’acabaven igual: Amb l’equip destrossat, els entrenadors destituïts i els presidents marxant per cames.

Ja ho sé. Ja sé que tampoc no hem d’amagar el cap sota l’ala. Que això no va amb nosaltres i que el que hem de fer de debò és mirar endavant i reconèixer que a vegades les coses es fan bé i d’altres malament. Que el que va passar dissabte és un accident. Fotut, perquè ens ha costat la lliga (els miracles existeixen, però m’agradaria pensar que és millor que ens succeeixin per situacions de veritable necessitat). Però al capdavall un accident.

I per tot això ara el que toca és mirar endavant. Tot reconeixent i arreglant els errors que hem fet. Però mirant endavant. Que dimarts hi tornem i si ja n’hem desgraciat una, més val que fem els possibles perquè no en siguin dues. (Ehem) Ni tres.