Ara que s’ha refundat la mania de xiular els jugadors del Barça al Camp Nou, és el moment de recordar que ni l’enemic no està a casa ni que des de dintre ningú no pensa en tirar-se pedres a la seva teulada. ¿O és que de cop i volta hem entrat a un estat catalèptic de dimensió desconeguda i el que fins fa quatre dies era un moviment anímic d’eufòria col·lectiva s’ha convertit com per art de màgia en un vés a saber, ai ai ai, cony que putes les passarem? ¿Tan ràpides van les coses en aquest club que ens les tenim amb el primer que passa per davant?

Ja sé que és cert que això de xiular els de casa no és nou en aquestes contrades. A Can Barça s’ha viscut des de temps immemorials. De les èpoques contemporànies m’agradaria recordar que el primer any que Miquel Àngel Nadal va aterrar a Barcelona, el seu comportament al camp va ser per llogar-hi cadires. La situació es va tornar tan insostenible que la possibilitat de tornar-lo a les illes cada vegada anava agafant més cos. ¿I no és aquest un dels millors jugadors que hem tingut dels noranta en ençà? Si fem un salt una dècada encara més enrera ens podem quedar amb les sonores xiulades a Carles Rexach. Sí, sí, aquell que va arribar a dir el dia abans de la semifinal que podia donar (que va donar) el pas a la final de Basilea del 79, que si fallava un penal hauria de sortir en globus de l’estadi. ¿I aquest no forma part de la història del barcelonisme? Fins i tot el Cruyff jugador va arribar a patir en les seves carns els xiulets dels afeccionats més llepafils. I ja m’explicareu si no és el número 1 amb diferència de la nostra entitat. Per no parlar de la ferotge divisió Kubala-Suárez dels cinquanta. Dues llegendes amb lletres d’or de la història blau-grana que van arribar a patir de valent la inquietud dels barcelonistes que omplien bisetmanalment el camp de les Corts.

És cert que sempre hi ha casos perduts com l’inquietant idea de Van Gaal de portar-nos un armari empotrat com Bogarde. O la xiulada metafòrica a Eto’o, Ronaldinho i Deco en plena decadència de l’era Rijkaard. Però és que ni així. Insisteixo que l’enemic mai no el tindrem a dintre. Encara que sigui més que evident, els draps bruts sempre els hem de rentar d’amagat, mai portar-los a la bugaderia. Quan Koeman va arribar a Catalunya, a finals dels vuitanta, en els primers dies de la seva estada, les crítiques cap a ell van ser ferotges. I mira, ara està a dalt de tot de l’organigrama golejador culer.

Encara que només sigui per acollonir els rivals, la xiulada ha de ser sempre pels de fora. O sigui que cada vegada que algú tingui la temptació d’escridassar Txigrinski, que pensi que de més verdes en maduren i si el Pep diu que aquest serà bo, és que ho serà. Si no aquest any, el que ve. Per tant, guardem-nos les esbroncades per als forasters, que han de saber com les gasta la gent de l’estadi. Mai a l’inrevés.