Estic plorós. M’acaba de trucar la meva filla gran per dir-me que la Carla, la Carla Mas ens està deixant, s’està morint. I què hi tinc a veure jo, que estic a punt de fer vuitanta anys, amb una persona que encara no n’ha fet 54? Doncs una relació forta, molt forta amb la meva filla gran, la que m’acaba de trucar.

La Carla i la Marta eren amigues inseparables des del parvulari, o sigui, han estat amigues tota la vida, una vida que hauria hagut de durar més, molt més, però que una malaltia d’aquestes de garrotada, sense avisar, ha tallat de cop.

No us amoïneu, no penso fer un panegíric lloant les seves virtuts. Els que l’hem conegut, els que la coneixen o potser hauria de dir els que la coneixíem, sabem sobradament com era. Dir ara que era molt bona amiga, o el bé que cuinava, està de més. Aquell caràcter tan igualadí, el de la conya que només pleguen els iniciats, el fet de mirar-se, somriure, no dir ni paraula i haver-se entès era una de les seves característiques i de la gent del seu entorn. Intentar explicar això és perdre el temps; els que saben de què parlo ja ho han agafat fa anys.

Aquí ho deixo, excusant-me per no haver sabut estar-me d’escriure aquestes ratlles. Només puc dir que estic molt trist.