Dia 7 de desembre. El cel és de color plom i està a un pam per damunt dels nostres caps, el vent bufa encabronat i plou. Per a nosaltres un clima inhòspit, som mediterranis i enyorem el sol, però ens llevem d'hora i anem per feina. Pels Brussel·lesos és un dia normal; estan acostumats a aquest clima. Acabem d'esmorzar i el taxi ens espera davant l'hotel. Hem de recollir a dues amigues que, valentes, han vingut de Londres amb les seves criatures. La Neus amb un nadó de quatre mesos i la Bego amb una nena de divuit. Són un orgull, valentes i decidides perquè s'ha de tenir esperit per afrontar un dia així amb canalla tan petita; aquestes criatures ara no en són conscients, però seran la primera generació de la República Catalana i estaran orgulloses de les seves mares.

Arribem, amb penes i treballs al Parc du Cinquanteneaire, on hi ha la concentració; la ciutat està col·lapsada pels milers de catalans que han acudit a la crida. Tot i arribar amb una hora i mitja d'avançada, les entrades estan impracticables. Veiem un grup de mitjans de comunicació, teles i ràdios entrevistant als nostres líders. Mas, Puigdemont, Rufian, Rovira... Els voluntaris, amb els seus petos verds, treballen per avisar a la gent que davant l'allau d'assistents, la manifestació canviarà de ruta. Donarem la volta al parc i davant la mesquita baixarem per la Rue Stevin.

Seguim, obedients, les instruccions i a mesura que avancem, ens puja pit amunt un devessall d'emocions. Veure aquesta quantitat de ciutadans, defensant les seves creences, caminant sota la pluja i el vent, cridant, civilitzadament, consignes com "in-inde-indepèndencia", o "llibertat presos polítics", i algunes divertides com los catalanes hacen cosas, és una experiència única.

Mentrestant la comunicació és impossible. Tal quantitat de gent enviant WhattsApp, missatges de text, fotografies, provant de trucar-se, ha col·lapsat les antenes de telefonia mòbil. Ara ve la feina de reagrupar-se, reunir-se amb la família, els fills i els néts que s'han anat dispersant. La canalla petita comença a estar cansada, els pares en alerta per no perdre cap criatura i els avis anguniosos per si no ens podrem fer la foto amb la família reunida en dia tan important, un dia per a la història.

La mani finalitza. Les antenes comencen a recuperar-se i les comunicacions funcionen. Nosaltres refem el camí invers perquè acabem de saber que els néts els tenim més amunt i aleshores ens trobem en un escenari insòlit. Cua de la manifestació, furgonetes de la policia tancant el carrer i darrere els camions de la neteja per recollir les tones de brossa que suposadament queden a terra en un acte amb de milers de persones. Seixanta mil? Setanta mil? Però els escombriaires no saben que escombrar. Ni un paper, ni una llauna, ni una burilla. No s'ho creuen. Dit per a ells mateixos, la manifestació més gran de la història, en una ciutat que és la capital d'Europa, i no tenen feina. Ningú ha llençat res a terra i ells han estat escombrant mosques, i al desembre a Brussel·les de mosques no n'hi ha.

I aleshores, per acabar, els mòbils s'omplen d'imatges de bombers catalans, uniformats, fent cua disciplinadament per donar sang. No m'ho invento; Brussel·les es va rendir davant el civisme del poble català. L'estat espanyol intentarà putejar-nos i dir que érem quatre gats. Els Sorayos i els Arrimados faran el possible per minimitzar l'anada a Brussel·les, però els belgues i el món ens han vist perquè, excepte a Espanya, les teles en van plenes.