Durant anys vaig preferir llegir novel·les d’autors morts, o llibres publicats amb una anterioritat mínima de deu o més anys, abans que llegir les tendències esporàdiques del present. No és que no confiés en les noves publicacions (n’hi havia d’excel·lents), sinó que vaig tendir a prioritzar obres que havien sabut sobreviure la liquiditat del present i havien estat capaces de guanyar-se un lloc entre els llibres de capçalera. Tot i que mica en mica he anat abandonant aquesta pràctica, em segueix semblant un sistema de filtratge eficaç. Llegir Shakespeare, Joseph Conrad, Fitzgerald o Salinger és assegurar la jugada. I, malauradament, la vida és massa breu.

No és estrany, per tant, que sovint s’hagi afirmat que el valor de les obres dels grans escriptors es multiplica després de la mort. El pas del temps referma els llibres i la impossibilitat de noves publicacions en fa créixer el seu valor. Tot i això, hi ha casos en què el reconeixement arriba tard i, encara més, hi ha també casos en què l’èxit merescut esclata un cop els autors ja han mort. Aquests darrers casos són especialment tristos i mostren, entre d’altres, la incapacitat de la societat de reconèixer una bona obra a temps. Tot i que els motius poden ser diversos –com ara, autors avançats al seu temps, crítiques injustes o decisions qüestionables d’editorials-, no deixen de ser situacions que ens han de fer pensar.

Precisament, el darrer 6 d’agost l’escriptor mexicà Héctor Aguilar Camín rememorava la vida de Herman Melville (veure article) que és un dels exemples més evidents d’autors oblidats en vida però glorificats després de la mort. Tot i l’efímer ressò que va aconseguir en els inicis de la seva carrera com a escriptor, la publicació de Moby-Dick (1851) –la qual s’ha convertit en una de les novel·les romàntiques americanes més icòniques- va suposar un fracàs sonat i l’inici de la seva decadència. Així, Melville va treballar en els darrers vint anys de la seva vida, sis dies a la setmana, com a agent de duanes en els molls de Nova York. El 1887 va descobrir que des de feia onze anys no s’havia reimprès cap llibre seu. Finalment, després de veure morir tres dels seus fills, va morir el 1891 i el The New York Times va acabar de rematar l’oblit referint-se a la seva mort com a la de Henry Melville.

Tot i ser dels més visibles, el cas de Melville no és l’únic. D’una manera força kafkiana, Franz Kafka també va viure en l’obscuritat i va ser un escriptor relativament poc conegut durant el seu temps. Les poques obres que va aconseguir publicar en vida contrasten amb el grapat de manuscrits que guardava sense publicar. Es diu que abans de la seva mort va demanar a un amic que cremés tots els manuscrits però que, aquest, afortunadament va ometre l’ordre.

Potser per la jove edat en què va morir (tal com vaig relatar en un article anterior), John Keats n’és un altre exemple. De fet, la llista és força més llarga i podríem seguir mencionant autors com Emily Dickinson o Edgar Allan Poe. I també existeixen exemples més recents com ara Stieg Larsson, que va tenir més èxit com a periodista que no pas com a novel·lista en la seva vida, o John Williams, que la revifada que va obtenir mitjançant la meravellosa novel·la Stoner (1965) li va atorgar un reconeixement pòstum com a escriptor.

Després de conèixer l’existència de tants casos, que també han passat en altres formes d’expressió d’art, em sorgeix una pregunta que em resulta impossible evitar: ¿Sabien aquests escriptors, convençuts d’allò que han escrit, que la glòria i el reconeixement els estava esperant? Tot i que és una pregunta de difícil resposta, la possibilitat que aquesta sigui afirmativa aporta una mica de llum a l’obscuritat viscuda en les seves vides. M’agrada, i molt, creure que dins l’ànima d’aquests escriptors existia alguna mena de premonició tranquil·la que els feia estar convençuts del futur èxit de les seves obres, i que aquest fet els va permetre morir anònimament però amb un lleu somriure.