Vaig descobrir la prosa de Paul Auster massa tard. Va ser fa un parell d’estius quan vaig entrar en una llibreria, desesperat com quan em sol passar quan tinc temps lliure per davant i no tinc llibres entre les mans, i vaig agafar una còpia en anglès de La Trilogia de Nova York. El primer que vaig veure en agafar aquell llibre, escrit en lletres majúscules blanques, va ser una frase que precedia el nom de l’escriptor que deia: «L’autor de bestsellers internacionals». I, en aquell moment, vaig recordar per quin motiu encara no havia llegit mai res de Paul Auster.

El concepte de bestseller té, indirectament, unes connotacions negatives arran de la comercialitat. Es podria dir que, en la literatura, a vegades solem pensar que si agrada a tothom és que manca alguna cosa al llibre. O, fins i tot, es pot arribar a relacionar l’èxit comercial amb una falta de qualitat literària. En part, suposo que si em posés a furgar en aquestes premisses podríem fàcilment assenyalar llibres. Però, això ara no ve al cas i aquest no és el tema de l’article.

La qüestió és que aquell dia en aquella llibreria de Barcelona, vaig decidir iniciar el procés que sempre duc a terme abans de comprar-me qualsevol llibre: llegir la contraportada –creuant els dits perquè no reveli informació de la trama massa compromesa- i llegir el primer paràgraf. I, em vaig trobar amb aquestes tres frases:

Tot va començar amb un número equivocat, tres trucs de telèfon a altes hores de la nit i una veu a l'altra punta demanant per algú que no era ell. Molt més endavant, quan seria capaç de pensar en les coses que li havien passat, arribaria a la conclusió que res no era real sinó l'atzar. Però això va ser molt més endavant.

I, a partir d’aquest moment, vaig començar a maleir el meu desconeixement sobre Paul Auster i tot plegat. La prosa de Paul Auster em sembla estranya, hipnòtica i captivant. Sol tractar de l’impredictible i de com les nostres vides poden fer un gir inesperat arran d’una simple trucada a altes hores de la matinada. Tracta per tant, de la importància del present. Una de les seves frases més conegudes ho il·lustra prou bé:

Un home ha de viure el present i... ¿Què importa qui eres la setmana passada, si saps qui ets avui?

També, tracta de la desesperació humana i de les obsessions. Les trames solen partir d’experiències quotidianes –alguns cops amb elements autobiogràfics- que, a vegades i per la força del destí, encadenen successos que acaben atrapant els protagonistes en contra d’ells mateixos.

Tot plegat em va fer concloure com d’important és allunyar-se dels prejudicis. La realitat és que hi ha autors, com en certa manera també passa amb Murakami, que són estrelles de rock de la literatura però que gaudeixen d’aquell punt intermedi entre la popularització i el privilegi de la qualitat i crítica literària. Sí, potser són bestsellers. Però, i què?

I Auster, conscient de tot plegat, defuig del valor afegit que, potser erròniament, pot aportar el fet de viure misteriosament i sense exposició pública. En aquest sentit, i tal com comentava en l’article publicat fa dos mesos Sobre la intimitat, Paul Auster es trobaria en un món oposat al de J. D. Salinger. I deu ser això, la seva facilitat per ser sociable, per assistir en actes o per deixar-se veure pel carrer i en llibreries el que incoherentment el fa semblar, de vegades, tan estrany.