Reia molt l’altre dia quan vaig veure un vídeo que circula per la xarxa de l’empresa de paper higiènic Le trèfle. Fa gràcia, d’entrada, però també ens permet fer una profunda reflexió sobre els canvis que anem veient a la vida quotidiana, que assumim com a nostres, i els convertim en una rutina més.

Mireu-lo, jo li dono un deu al responsable de la campanya publicitària. Al final, òbviament, la “moraleja” és que encara hi ha coses que no es poden fer essent, només, digitals.

Un altre cosa que m’ha fet adonar d’aquesta impregnació tecnològica que estem vivint és la normalitat amb que la meva filla de 2 anys s’ha acostat a la tele i, fent un gest de dreta a esquerra acariciant la pantalla, ha dit: “aqueta no”, en un intent desesperat de canviar el que es veia en aquell moment.

Donant-hi voltes, realment m’adono que tot el que s’ha predicat aquests dies tant al Mobile World Congress de Barcelona com a l’últim Consumer Electrònic Show sobre el futur dels dispositius mòbils és ja tota una realitat.

Per a més anècdotes que ens poden fer pensar, us proposo que us quedeu observant l’actitud de les persones vers els dispositius mòbils, i que ho feu a tants llocs com pugueu. Un bon exemple n’és un restaurant. I tan és si és de dia com de nit, laborable o festiu, segur que al costat de cada plat de cada comensal hi veieu, com a mínim, un mòbil (per no dir una tauleta o un portàtil directament) al qual, més sovint del que pugueu pensar, el propietari va observant compulsivament i, de tant en tant, hi fa alguna cosa. Informar d’on és, de què menja, enviar missatges, consultar el temps... Francament, aquesta és una de les coses que la tecnologia ha canviat i que, de debò, ens hauríem de plantejar de corregir. O és que realment tant imprescindible és el que estem fent que substituïm una conversa, un menjar, una estona de pau per tenir la ma ocupada teclejant?

No només em fa ràbia que em passi a mi quan sóc a taula, també me’n fa quan veig altres persones que, en lloc de mirar-se a la cara, estan mirant les seves pantalles sense dirigir-se paraula. El més trist és que, potser, allò era un sopar romàntic de parella.

En fi, em sumo a la proposta que he vist en alguns murs de Facebook. La desconnexió. Deixar tots els mòbils apilats a la taula i, qui l’agafi, paga una ronda. O simplement, pactar d’apagar-los abans de seure a taula. I als nens, portar-los el de sempre, un paper i un llapis, no pas una tauleta o un mòbil que, deixant estar temes de radiacions i salut, prou que se’n trobaran, però esperem que sigui quan els necessitin de veritat.

Al final, com tantes i tantes coses, s’haurà d’establir una regulació formal d’aquests temes, ja que sinó el que impera és l’exageració extrema. O això o, com al parlament, activar inhibidors de freqüència als restaurants i certs locals públics i, com no, a algunes cases on es necessiti teràpia de desconnexió.