L’altre dia feia un comentari a Facebook a un amic meu que va compartir un interessant article sobre Geobiologia, tema que m’interessa especialment des de ja fa temps, però en el que encara no he tingut ocasió d’aprofundir.

Resulta que ja fa més de deu anys que visc una mica apartat d’Igualada, amb la meva dona i ara la meva filla petita de dos anys, en un lloc que molts dels meus amics m’animen a apreciar ja que la sensació quan s’hi arriba és de vacances permanents, pau i desconnexió. I és així, la casa es troba sobre un turó, amb vistes a un castell medieval que a vegades s’il·lumina a la nit i on el silenci normalment només el trenca el cant d’algun puput i, a l’estiu, el dels grills farts de la calor. És un xalet dels anys 70 que, molt poc a poc, hem anat restaurant i personalitzant al nostre gust. Ja quan el vàrem comprar, una de les llegendes urbanes que corria sobre la ubicació de la nostra casa i la dels nostres veïns, ens feia somriure una mica, ni que sigui tímidament per sota el nas. El que corria és que tothom que es comprava una casa allà i hi anava a viure, veia accentuades les seves dolències i s’incrementaven els seus problemes de salut i personals.

Aliens a tot això, vam començar les obres de reforma i les millores que sempre havíem somiat, sense escapar-nos del patiment que tot mortal ha sofert a la seva pell quan es posa en aquests quefers. Fins aquí tot bé, a banda d’alguna cosa inexplicable que, sense més ni menys, li passava a les instal·lacions noves de trinca que acabàvem d’inaugurar. Les respostes dels operaris, sempre les mateixes: no m’havia passat mai... no ho entenc... el fabricant és fiable... no és normal... però, al cap i a la fi, qui no ha passat per aquí?

Al cap de pocs anys, la cosa va anar empitjorant. A la meva dona li van diagnosticar, sense motius aparents, una rinitis al·lèrgica. A mi, em van hospitalitzar amb un atac agut d’asma que, de no ser pel servei d’emergències mèdiques, m’hi quedo. A algunes parets de la casa hi apareixen, de forma constant, taques d’humitat i, quan l’aigua del mediterrani és a més de 25 graus, la nostra amb prou feines passa dels 20. Una cosa porta a l’altre i, provant de fugir dels pensaments que associen aquests fets amb presències paranormals, i forçant que s’imposi la lògica més pragmàtica, comencem a pensar en altres coses. És quan et comences a informar sobre els fenòmens que poden provocar els elements naturals, com les corrents d’aigua, l’orientació del llit, les coves que hi poden haver sota la teva llar...

En aquest punt és quan et sents més sol. És com quan algú t’explica (i ara, perdoneu-me els que ho practiqueu) les meravelles de les flors de Bach, l’acupuntura o la homeopatia. Va, no ens fem els ofesos. Els qui hem provat totes aquestes disciplines hem de reconèixer que, en un primer moment, ens les mirem amb escepticisme i, una mica, des de la llunyania amb la supèrbia del “això no va amb mi” o el “això funciona?”.

Fermament penso que la geobiologia és una de les matèries menys explorades a l’actualitat, en comparació a aquestes altres opcions que acabo d’esmentar. La geobiologia no és res més que la ciència que estudia les energies que provenen de la terra i com aquestes afecten als éssers vius.

Jo no sé si us heu plantejat mai què són les ones. Si, les ones. De qualsevol tipus. Ones electromagnètiques que provenen de fonts artificials com un telèfon mòbil o bé les d’origen natural com les ones que pot provocar una simple corrent d’aigua. Abans de res, cal que tinguem clar que absolutament tot el que ens envolta genera ones, i aquestes fan que percebem el món tal i com és. Quan sentim sons, aquests són els resultats d’unes ones invisibles que circulen per l’aire fins que fan vibrar els mecanismes de les nostres orelles. El mateix passa amb la llum o els colors. Percebem un color o altre en relació a les diverses característiques de les ones que arriben als nostres ulls.

Existeix un infinit espectre d’ones i d’ones amb característiques diferents. Si mentalment pensem en una ona, ens apareixerà el dibuix d’una lletra “U” cap per avall. Tenim el seu inici, el seu punt més alt, i el punt de caiguda que travessa la base i repeteix l’ona, però per la banda inferior, dibuixant aquest cop una “U” normal. Si miréssim l’evolució d’aquesta ona fictícia, ens trobaríem amb una cadena de lletres “U”, una amunt i una avall, que s’aniria repetint mentre la font emissora no s’aturés. Aquesta font pot ser un ocell cantant, un riu ple d’aigua, o un aparell de microones en funcionament. Alguns dels valors que modifiquen aquesta ona son la seva amplitud (distància entre les dues punxes de la “U”) o la seva longitud o alçada (profunditat de la “U”), així com el número de lletres “U” que es repeteixen en un moment del temps. Aquest últim valor és el que s’anomena freqüència i es mesura per “cicles per segon”. Un cicle per segon vol dir que el patró de canvi de la U cap amunt cap a la U cap avall tarda això, un segon.

Segurament tots hem sentit a parlar dels Hertzs. Els Hertz són les unitats que mesuren la freqüència de les ones, essent la unitat de mesura base el Hertz, que equival a 1 cicle (canvi d’U a U inversa) per segon.

Gràcies a les ones, i al fet que l’ésser humà ha aconseguit entendre com s’hi poden transportar les coses, ens trobem en un món submergit en elles, amb una immensa varietat de tipus que van des de les naturals a les artificials.

Aquestes últimes són les creades, artificialment, per nosaltres. I la tecnologia digital no s’escapa d’elles. Les senyals digitals, representades per zeros i uns, també viatgen sobre les ones electromagnètiques per, finalment, convertir la seqüència de la punxa de les ones en un d’aquests dos valors. Com és obvi, els fabricants i distribuïdors de productes d’electrònica de consum s’afanyen a dir que no està demostrat que aquestes siguin dolentes per la salut, però quan llegeixo això també penso en quan es feia publicitat de les virtuts del tabac per solucionar temes de respiració i de parla (per a referent podem mirar la pel·lícula El discurso del rey).

En aquest sentit, els fabricants de telefonia mòbil, repetidors Wifi, mans lliures i tot tipus de dispositius que usen les ones per poder funcionar són al punt de mira de tothom i ells han de lluitar per demostrar que no cal patir, que els seus aparells són segurs.... Si, però... qui voldria un repetidor de telefonia mòbil o una línia d’alta tensió al costat de casa?

A tot això, i tornant a la meva història, als pocs dies d’haver comentat aquell article de geobiologia del meu amic, vaig rebre un altre missatge d’una amiga que em preguntava sobre el mateix tema, la geobiologia, arran d’un altre article periodístic, no vinculat amb el primer, que havia saltat a la premsa. Era una premonició?

Després d’informar-me una mica per la xarxa sobre la geobiologia i identificar alguns elements que podrien coincidir amb el que tinc a casa, vaig decidir per el primer pas. Fer la trucada. Això si, vaig fugir de tots aquells que no es miraven el tema des del punt de vista més científic, ja que també abunden els que envolten tot això de misteri...; existeix un elevat nombre d’elements naturals que poden influir en el nostre benestar: aigües subterrànies, falles en el terreny, xarxes geomagnètiques, radioactivitat natural, a banda dels d’origen artificial (despertadors, telèfons, carregadors de bateries, interruptors amb potenciòmetre, electrodomèstics...)

I ja tinc dia de visita, a mitjans de juny. Prometo explicar-vos els resultats i també us dic, des del convenciment, que si la meva casa està “embruixada” per una orgia d’ones malignes estic disposat a deixar-la i buscar un lloc més lliure d’interferències d’aquest tipus, per trobar el repòs necessari al dia a dia cada cop més frenètic que tenim tots plegats.

Si voleu saber més del tema, podeu consultar el lloc Web d’en Pere León, www.habitatsalut.com, reconegut geobiòleg que, aquests últims temps, està sortint molt a la premsa. Jo, de moment, carrego el mòbil a la cuina, tinc la Wifi ben allunyada i no engego per res la televisió a l’habitació. També penso molt més en coses que em deia el meu avi: tallar-se els cabells en lluna plena... no plantar els alls al moment adient... fer l’all i oli quan es té la regla... bruixeria? O és que no estem en sintonia amb el que ens envolta?

De moment, les ones artificials les tinc controlades... però... i les naturals?