Estem vivint mesos excepcionals. Mesos que no tornarem a viure fins aquí molt de temps. Mesos que passen com cometes: et prepares quan arriben, t’excites quan passen pel teu costat, i te’n oblides quan s’allunyen. I a més, aquest any, per partida triple: al maig per les eleccions locals; fa pocs dies en el plebiscit/eleccions catalanes del 27S i qui ho vulgui podrà votar en les espanyoles el 20 de desembre (seran les darreres eleccions espanyoles en les quals podrem participar?). Un any amb tres festes de la democràcia que veurem quan es torna a repetir.

Aquest ha estat un any apassionant i ple de votacions. Tot i que passaran moltes coses (algunes ens agradaran i molt, d’altres no tant), no podrem participar de la següent festa de la democràcia fins d’aquí molts mesos. Fins aleshores no podrem decidir res: serem uns simples espectadors dels esdeveniments i dels tempos dels polítics. Podrem firmar causes a change.org (encara que no ens facin ni cas), fer manifestacions, fer debats públics o crear tants TT a Twitter com puguem. Però de decidir, decidirem poc.

En un món canviant i tan ràpid, tan 2.0, tan digital com el nostre és un anacronisme que només puguem votar 4 anys. En un món on és tan fàcil expressar-se, és un anacronisme que encara cedim la nostra representació a partits polítics perquè parlin per nosaltres. Hem avançat en molts temes, però els sistemes democràtics continuen sent els mateixos que els del 1977. I això que ja estem al 2015. Us imagineu que tot el disseny, la moda i els programes de televisió fossin els mateixos que fa 35 anys? Doncs la democràcia no ha canviat gens des d’aleshores.

Entenc que faci 30 o 20 anys no hi hagués millor sistema que el parlamentari, era l' opció més còmoda per expressar totes les sensibilitats polítiques. Però estem a 2015 i seguim votant cada 4 anys. Tenim exemples d’altres països com Suïssa o els Estats Units, molt criticats en segons quins camps, que són molt més oberts que nosaltres. Tenim moltes eines digitals que ens poden ajudar a augmentar la participació ciutadana. Són moltes les persones que opinen a les xarxes perquè volen canviar el món. A Catalunya, una confluència va guanyar dient “Ho volem decidir tot”, però de moment, i després de mig any al govern municipal (un 12% del temps que tindran el mandat de la ciutat), i encara no s’ha decidit res. Seguim com fa 35 anys.

I ja no només parlo del sa costum de fer referèndums de tant en tant -a casa nostra només n’hem fet un i se’n va dir “procés participatiu” perquè la pregunta no agradava-, si no de poder participar activament i personalment en els parlaments. Qui millor que jo mateix, la meva opinió, per parlar dels temes que més em preocupen? Per què he de deixar que un partit parli i decideixi en nom meu quan no sap què penso? Per què m’he de desplaçar a un parlament si puc parlar des del meu Skype, Twitter o Meerkat?

Demanar que el 100% de les decisions polítiques passin per la ciutadania és una quimera. Ho reconec. El problema és que encara estem al 0,01% i en diem festa de la democràcia. Si ho hem de decidir tot, decidim-ho tot. I no només cada quatre anys.