Tot i trobar-nos en les primeres setmanes d’agost, aquests últims dies han estat prou entretinguts a Twitter. Hi ha hagut polèmiques per a tots els gustos: milers de missatges en favor de Palestina –però cap en contra de Hammàs-, piulades enginyoses sobre la droga trobada en el vaixell de l’ armada espanyola; l’ acarnissament sobre l’ expresident Pujol... De totes, però, em quedo amb l’adéu de Twitter d’en Toni Soler, periodista i director del “Polònia”, per les pressions rebudes per un article molt contundent sobre el procés d’independència de Catalunya.

Diu en Toni Soler que els riscos d’estar a Twitter “són força més grans” que les “coses bones” que hi ha. I per això, diu, abandona Twitter. I, el primer que em ve al cap, és la següent adaptació: “Toni, si no vols pols, no vagis a Twitter”.

Tot en aquesta vida té riscos. Estar a les xarxes et dóna visibilitat, et permet fer publicitat de forma gratuïta i pots conversar amb altres persones afins a les teves causes... però també té els seus riscos. Qualsevol personatge públic n’ha de ser conscient. No podem acceptar només les “coses bones” i fer-nos enrere quan veiem els riscos.

Segurament hi haurà detalls amagats darrera d’aquesta denúncia. Una trucada al director del diari on escriu? Un “hem de parlar” d’un amic llunyà? Un anònim fet amb retalls de revista? Si el teu article ha remogut consciències, és que has fet bé la teva feina. Si l’article ha tocat la nafra dels de dalt, l’última cosa que has de fer és plegar veles. Al contrari, agafa forces de la xarxa i publica qui et pressiona i què vol de tu.

Si renuncies ara, entregues la victòria als qui criticaves al teu article. Acabes silenciant les teves paraules i el teu pensament. Per tot això, #Toninopleguis.