Les vaig conèixer quan teníem quinze anys (els teníem?) i jo les anomeno, sempre, els meus àngels de la guarda. Perquè ? Doncs perquè ho són.

Amb el temps (estic apunt de fer-ne quaranta) ja no puc dir d’elles que són les meves amigues perquè la paraula se’ls fa petita. Amigues, és poc.

Elles són les meves tres consciencies, les meves tres raons, les meves tres maneres de mirar el mon. I malgrat els nostres caràcters tan dispars, gustos tan diferents, opinions tan oposades, sé que estan aquí pel que convingui. Tot i els meus mutismes, els meus secrets, les meves rareses i tantes altres coses que no deuen comprendre de mi.

Veig la meva filla gran com s’enfada, s’amoïna i m’explica les seves baralles de pati (tan típiques en les nenes d´una edat). Protesta per com l’una s’ha comportat amb l’altra i a veu alta fa cabòries per decidir qui serà la seva millor amiga i qui no i jo, somric.

Somric perquè, l’amistat, com tantes altres emocions que neixen del cor, no permeten condicions.

Però, es clar, ella això no ho sap.

I no ho sap perquè sigui petita, no ho sap perquè no les sap ningú aquesta mena de coses, no se saben fins que et passen de veritat. En l’amor o en l’amistat, no hi ha càlculs possibles i és una sort màgica ser-ne afortunat.

Ja he parlat d’elles en altres ocasions dins el bloc, i doncs, si parlo de mi, hauran de sortir ..

Avui però, ho faig amb tota la intenció; perquè, últimament m´hi sento impregnada, perquè aquests són uns temps molt diferents als que hem viscut juntes fins ara i, perquè, estic en una etapa de la meva vida en que crec que no em puc deixar de dir a la gent que estimo el que sento.

Avui, he escrit per vosaltres i perquè tothom ho sàpiga:

Ja ho sé que no hi esteu acostumades a que us ho digui, ni jo, però:

Us estimo, nenes, us estimo molt.

.

.