Dimarts, 1/2/2011
531 lectures

Un retrat

Era un còdol.

Una pedra com un ou, llisa, suau i fina. Freda.
Una pedra d’aquelles que l’aigua ha fet rodar i rodar fins l’esgotament.
La vaig veure i me la vaig dur a la butxaca i amb ella vaig anar a trobar el banc.
Mentre caminàvem em picava la cama, a cada pas, com si es volgués escapar.
Un cop i un altre, igual que la maneta d´un nen que demana anar a coll. I per això la vaig abraçar, amb la ma i amb els dits.
Dolçament, amb la pell i la ment, apaivagant-la fins que la vaig adormir. Fins que ella , amb la meva escalfor, es va rendir.
Plegades hi vam arribar.
Plegades vam quedar quietes mirant el cel i el mar.
Ens vam posar en una corba del camí, en una punta on el sol lluitava per deixar-se caure entre núvols a rebentar de pluja.
Cel i mar.
Damunt les aigües amansides per les mimbes. Aigües d’oli, planes. Aigües grises i tristes, com el dia.
I aleshores la vaig treure, la vaig mirar i me la vaig dur als llavis. La vaig besar abans de deixar-la damunt el banc.
Sota un pi tort de tramuntana, en un recó entremig de roques i pinassa.
En un lloc que és un retrat que es pot tocar.
Un pessic d’armories blaves, blanques.
De silencis que parlen.
Una postal.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.