A tothora has de saber trobar el camí, el carrerany, per tornar enrere.

De tant en tant has de vestir-te, encabir-te, amb la pell de quan tenies pocs anys. Omplir-te els llavis amb el gust, el nas amb les olors, (..) reviure-ho.

Força-t’hi

Vola.

Viatja cap a la historia viscuda. Torna a ser la criatura que plora a la mama darrera la porta per un càstig injust. Sent com se t’estreny el pit, com les galtes se t’escalfen, que salades son les llàgrimes i que lliscosos els mocs.

Perquè només així entenem als nostres fills. Des de dintre.

Perquè, quan perdem el nen que viu en el fons de cadascú, ens comencem a marcir.

Perquè els records també s’obliden: Quan hi ha massa distància amb el que vam ser i el que som.

I que som? L’adult o el nen? O una barreja dels dos?

Fem-ho, fes-ho, ni que sigui per no caure en la vanitat de creure que generacions passades foren millors.