Quan, al recollir-los a les 5 vaig veure aquell peluix suportat a quatre mans, vaig tenir un mal pressentiment.

La senyoreta va suposar que si eren germans, anaven a la mateixa classe i vivien plegats, la mascota aquell cap de setmana era pels dos. Vaja!. Em va passar amb la primera bessonada i fa cosa d´un any (no vaig estar al cas) i la situació és va repetir amb la segona.

Sort que l’animaló és inanimat perquè va rebre tantes tibades abans d’arribar al cotxe que ja no es va moure d’allà fins dilluns.

Els nens de 2 anys no comprenen massa que significa compartir i, a més, en els bessons la paraula pren molts matisos perquè no es tracta d´una opció. No decideixen compartir, els bessons comparteixen des del moment u: El seu naixement. La resta és una lluita constant per la individualitat.

Aprenen a dir abans "volem" que no pas "vull". Amb això us ho dic tot.

A casa meva els Sants es celebren com veritables aniversaris just perquè és un dia especial que els fa únics:

No han de bufar espelmes a mitges, ni obrir regals idèntics, ni ser retratats aparellats.

I també és per això que, quan els toca la mascota, per exemple, no s´hi val: - au, pels dos!. S´ha de deixar molt clar qui és el nen protagonista.

L´homenatjat s’omple d’orgull i l’altre va descobrint a miquetes que no tot el que el seu bessó fa té a veure amb ell.