Dimecres, 19/10/2011
563 lectures

El bastó de manar

Recordo la primera vegada que els pares van deixar els meus germans petits (de 3 i 4 anys) al meu càrrec.( No vaig a jutjar-los, ni molt menys, vaig a parlar de mi i d´aquell dia i del profit que n´he tret pel meu present)

Solament va ser saber-me al davant de la situació que es van apujar considerablement els meus nivells de responsabilitat (la tinc present aquesta sensació, eh?). Aquell dia vaig fer per ells, el meus germans, i per la casa, molt més del que es podria esperar d´una nena de 8 anys.

També va augmentar el respecte dels dos marrecs envers a mi i la complicitat entre ells. Ah! i una cosa molt important per una reina destronada com era jo, i és que, per primer cop en la meva curta vida, vaig deixar de veure´ls com a rivals.

Serà de debò que som el que em viscut perquè jo d´aquesta experiència n´he fet part de la meva manera de ser i de com tractar als meus fills:

Sovint cedeixo el bastó de manar a uns o altres depenent de les circumstàncies i de les seves necessitats emocionals.( I n´exigeixo el compromís de saber-ho gestionar, es clar.)

Es molt curiós observar els efectes que els causa a ells (com el poder evidencia el caràcter de cadascú) i al seu entorn.

Els afavoreix saber-se imprescindibles, necessaris, importants, capaços. Per una vegada ja no jugaran a ser adults, ho seran.

Es positiu i més eficaç i menys feixuc per tu que ordenar-los el que vols que facin. En serio.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.