Ara fa un any, el 3cat24 va destacar el bloc que escric amb aquest post.

Es una visió meva molt personal d´una part de la educació infantil…

Trobo de molt mal gust la gent que et deixa amb la paraula a la boca.

Es un estat que m’incomoda tant que m’ofèn, em fa sentir ridícula i avorrida. I no suporto ser avorrida.

Si el motiu de que desviïn la atenció en mi la té un marrec de mig metre que interromp per fer-li saber a la mare que ha vist passar un gat i aquesta s’aixeca i se’n va per veure a on és, aleshores, a més d’avorrida i ridícula, em sento insultada.

No estic exagerant, es una actitud més comú del que creieu.

Per mi, demostra falta de tacte i d’intel·ligència, per part de l’adult, es clar, el nen, simplement es un mal educat.

Tinc quatre fills i se com els costa de controlar els impulsos. Pensen i parlen simultàniament. Si tenen set o gana, si el germà li ha pres la pilota, si s’ha embrutat la sabata o si s’han descobert una crosta.

Però han de saber que no estem a la seva disposició per atendre’ls infinitament. Ells son els últims en arribar no “la estrella invitada” del festival.

Senzillament t’excuses amb el teu interlocutor i li dius al nen:

- Ara no Pepet, la mare està parlant.

Ni que ho hagis de fer milers de vegades.

I reconec que no es fàcil perquè ni ha que son molt durs de pelar,tant, que aquests milers de vegades esdevenen milions. La meva filla gran, per exemple.

Amb deu anys, segueix encetant una conversa enmig d’una altra sense donar-se’n ni compte. L’hauria de matar perquè lo seu supera lo inconcebible, però, he optat per ignorar-la; ni la mare està parlant ni punyetes en vinagre. Com si no hi fos.

Quan se n’adona, que no sempre es immediatament, calla uns segons i tot seguit torna a parlar per demanar perdó.

El que dèiem, per totes bandes, Santa paciència s’ha de tenir!!!