Divendres, 18/2/2011
589 lectures

Una oca

Un dia, una persona que estimo i que sap veure coses més enllà del que és tangible, va dir-me que si jo fos un animal seria una oca.

Aquella tarda vaig escriure aquest post.

Ara que el re-llegeixo haig de dir que, a mi, aquest post m’agrada. M´agrada pel que hi diu i pel que hi vol dir.

Sóc una oca lloca.

Grossa i estarrufada.

Les meves plomes fan olor a bressol net i cotó, són, calentes i acollidores i sempre apunt pel consol.

Quan es fa fosc m’adormo amb el bec sota l’ala i mai m’abandono del tot per poder espiar les meves criatures, per vetllar per elles i els seus somnis.

Diuen que la oca es capaç arrencar-se la pròpia pell per alimentar les cries.

A mi, els llavis em fan gust de llet i mel.

Els meus fills em prenen els petons perquè saben que son dolços i els expliquen com els estimo. Igual que fan els pollets al niu que amanyaguen la mare a picotejades perquè en volen més.

Quan tremolen els amago sota meu i així no passen fred. Si n´hi ha cap que se m’escapa el piulo amb l’angunia de que no li passi res.

Jo, ja feia molt que no em mirava en un mirall.

Perquè? Si, convençuda de la meva condició animal, estava creguda del que era i del que hi veuria. Es d’idiotes fer preguntes obvies.

Avui, d’esquena, m’he guaitat de reüll. D’esquitllada.

Esperava trobar-me la cua, com un plomall que em penja pel darrera, i, he descobert uns ulls. Els meus.

En la immensitat de l’au hi brillava una mirada que em deia, em recordava, em delatava a veu baixa i a crits, qui era jo abans.

Abans de que hagués sorgit efecte l’encanteri.

L’encanteri d’aquesta màgia tant forta que, sense saber com, m’ha convertit en l’oca que sóc.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.