Sempre que acceptem un favor gratuït, es a dir, sempre que acceptem que ens donin alguna cosa, l’haguem demanada o no, a canvi de res, sempre que ens trobem en aquesta circumstància, estem adquirim un compromís amb la persona que se’ns ha ofert.

(Parlo, com sempre, des de la meva experiència i des d’allò que puc observar del comportament dels que em rodegen.)

El compromís, aquest compromís, que adoptem de forma involuntària, és gairebé imperceptible.

Segurament s’acabarà traduint, simplement, en un gest de preferència, amabilitat, predisposició... una obligació més moral que física, una imposició personal que sumarà en la nostra sociabilitat però que ens restarà llibertat.

Allò que no paguem, ho devem. Serà veritat o no però així és com ho arxivem.

Si tenim en compte aquests efectes secundaris de l’oferta i la demanda entre persones potser acabarem entenent perquè ens cohibeixen o estressen algunes situacions i també, si som valents i ens ho preguntem, entendrem que necessitem dels altres quan ens donem tan generosament.

Com diu l’amic Xavi M, desprès de la salut, la llibertat és el bé més preuat al que pot tenir accés l’home. Així doncs el millor serà correspondre o respondre amb gratitud. “Pagar” el més aviat possible i de forma justa i equiparable.

Tot plegat farà que ens avinguem més, contribuirem a l´ ambient de germanor i evitarem contreure deutes que ens condicionin.