Dilluns, 29/10/2012
622 lectures

Si crides tant, no et sento.

De petita ( i no tant) no podia tibar de la cadena del vàter perquè el brunzit de la cisterna em posava malalta. Amenaçada de mort per la mare, batia rècords de velocitat. En un plis-plas (m’ho vaig arribar a cronometrar) deixava anar el mànec i tancava la porta amb les temples suoses i el batec als llavis.

Des de sempre, no és que no m’agradin els sorolls, és que els sorolls em fan por. Hi ha alguna cosa en mi que no tolera gaire bé un número minúscul de decibels.

Després dels meus problemes d’evacuació, un dels grans reptes en la recerca del silenci, ha estat viure en una casa replena de nens. Us ho podeu imaginar.

I en aquest intent d’apaivagar les meves sensibles reaccions acústiques és com he sabut que una manera de reduir el xivarri a la meitat és anar a trobar els meus fills cada vegada que necessito alguna cosa d’ells i acostumar-los (fent orelles sordes) a que s’apropin ells també a mi en comptes de cridar “mamaaaaaa” a metres de distància.

Sembla una ximpleria però per altre banda també és d´una lògica tan civilitzada com a aplanant.

Si us agrada la pau tant com a una servidora, us ho recomano. Notareu el canvi.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.