Dijous, 12/4/2012
775 lectures

Digues que m´estimes.

- Tot el que a mi em passa és que no he descobert encara perquè la meva mare no m’estima. De vegades em dic que si, que a la seva manera. Però en el fons ja ho sé, sé que no. Que no m’ha estimat mai.

Aquestes paraules van sortir de la boca d´una persona adulta amb qui vaig parlar no fa gaire.

Sense ràbia i sense rancor. Més aviat amb incredulitat i esperança. Si, sembla estrany però hi vaig llegir esperança mentre ho deia. Potser era fe en aconseguir trobar, algun dia, l’explicació que tornés raonable la seva mancança.

Tots els pares estimen el seu fills? Si? Perquè? Que passa quan no és així?

Crec que la meva àvia no estimava al meu pare. Sempre en va tenir cura però no sentia més que això per ell: responsabilitat. El pare si l’estimava a ella i em penso que va comprendre ben aviat les limitacions de la seva mare; mai no li va demanar més. O potser no. Potser és mentida el que dic. Mentida, el que veien els meus ulls inexperts.

Les persones som indefinibles i inclassificables i, a conseqüència, les relacions personals seran quasi sempre molt complexes. També les que s’estableixen entre pares i fills. De petits i de grans.

No tots els pares estimen els seus fills.

Conec una mare que viu en la tortura de dissimular cada dia de la seva vida l’amor que no sent pel seu fill gran. Només li passa amb ell, el major de tres. Hi busca perquès ( amb ajuda professional i tot) i no en troba.

Es trist, si que ho és. Pels dos. Però tampoc crec que ella tingui la culpa d’això.

Per desgracia, els sentiments no es poden comprar.

Cadascú fa el que pot i no sempre les coses són com estaria bé que fossin.

No jutgem

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.