Dijous, 12/11/2015
1118 lectures

Espai particular

“Sobretot amb múltiples, per a una mare, aconseguir estones de privacitat en els primers mesos de vida dels seus fills és més que una necessitat" (El meu testimoni. Post recuperat de l'àntic blog)

Amb els primers ja em va passar.

He descobert de nou que el lloc de la casa on prefereixo estar és al wc. El lavabo.

El freqüento tant com puc però, sobretot, quan vénen visites. A escollir les vistes de confiança, aquelles a qui puc endossar els nens amb tranquil·litat, les que em permeten passar la balda sense interrogants.

Tanco la porta i la felicitat m'obre els porus. Sola, estic sola, soleta, sola. I em sento amb calma, invocant tots els meus mons, els vells i els nous, sense haver de compartir espai físic i mental amb éssers diminuts que ploren i bavegen.

La gent hem d'evacuar, no? Res del que faig és estrany, ni està malament: Els abandono temporalment només i per necessitat.

Cada vegada tinc mes cosetes al wc.

Al principi trastejava amunt i avall amb el llibre que llegeixo, el mòbil... al final he trobat un raconet entre la tassa i l'escombreta. M'hi cap tot! Les cartes del cole dels nens grans, les ofertes del súper, alguna revista, articles que m'imprimeixo per a l'ocasió... i últimament, l'agenda i un boli i un paper per si se m'acut el que sigui. Fins i tot estic pensant a posar prestatgeries i una tauleta desplegable...

Quan ve la meva mare o són hores de cangur la diversió es multiplica, "Cling" tanco i apareix un spa.

Ohhh l'aigua, l'aiguaaaaa!

La dutxa m'acaba d'aïllar del tot. Com si agafés un transbordador especial, el soroll de l'aigua m'abdueix. Ben calenteta, que em caigui potent sobre el clatell. Tanco els ulls. Se'm posa de gallina, la pell. Se m'arruga de plaer fins i tot el cuir cabellut. Quina gustet! Que bonic que és tot!

Més, més, ¡uns minutets més!

No vegis els dilemes que tinc per sortir de la meva càpsula interplanetària.

El cap li diu als peus: - vinga, fora! I un peu li diu a l'altre: - Tu escolta la veu si vols, jo em quedo.

Cap i peus no es posen d'acord. Negocio i re-negocio amb mi mateixa llargament per decidir-me a tancar l'aixeta i tornar a la realitat.

S'ha acabat.

Mentre m'aixugo ja no ho passo tan bé, la meva connexió mental es torna activa. Amb interferències, sí, però va rebent freqüències de l'exterior: em sembla escoltar un plor. ¿Ploren?

Obren i tanquen armaris, que ha d'estar buscant a la cuina? Una galeta?

- Mamaaaaaa!! Nooooooooooo!

No. No. No. Ara és hora de menjar!! (ja sabia jo ...)

Eing? Ungh? Ai Déu. Quina hora serà?

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.