Si no ho saps d’entrada, és probable que desconeguis l’origen d’algunes de les teves tristeses. (Què em passa? )

Entossudir-te a justificar-les, a justificar la tristesa desconeguda perquè no saber-ho ens fa anormals, ens perjudica. ( Com que no ho sé, em menteixo i m’ho crec.)

A vegades ( sovint ) no només no trobem l’origen del que ens ha dut a estar així sinó que ni tan sols sabem que ho estem. ( Jo estic trist? Ah si? I com ho sé? )

La tristesa es manifesta físicament al pit: Una lleugera pressió i/o dificultats per respirar sense explicació mèdica pot indicar que patim un excés d’aquesta emoció.

Però la bona noticia és que totes les emocions tenen una funció instintiva de supervivència. Vol dir que ens serveix !! Que, si la utilitzem, ens ajudarà.

(I ens serà més pràctic i menys esgotador fer-la servir que no pas construir una bona i ben argumentada relació de culpes i culpables)

La tristesa ens avisa que ens convé aïllar-nos i reconstruir-nos. Autocompadir-nos. Mimar-nos. Consentir-nos per fer-nos forts des de la individualitat. Reforçar la pròpia identitat. En definitiva, estar per un mateix: Ser egoista.

I això no només ho vols tu, tots desitgem que et recuperis: La fortalesa del individuo és la solidesa del grup. El que em convé a mi, li convé a la tribu. O no?

Els adults feu ( fem ) el que pugueu però amb els petitons recomano no bombardejar-los de propostes acusadores quan es sentin tristos.

Vols ajudar-los? Deixa de pensar per ells. Fes que visquin les seves tristeses per tal de que l’instint faci la feina: Que aprenguin a aïllar-se i a refer-se

És natural estar trist.

És útil estar trist.

És possible ignorar perquè estic trist.

És absurd dissimular que estic trist.

De tot plegat, d’afavorir que la canalla sigui plenament conscient del que sent, se’n diu educació emocional i tant de bo fos una assignatura escolar.

A la llarga, quans mals de cap estalviaríem.