Dijous, 3/1/2013
549 lectures

Una mare sense mèrit.

Quan van néixer els bessons petits vam contractar una noia que es va quedar a viure amb nosaltres una temporada. Va ser un fracàs que em va enfonsar encara més en la vil misèria on bussejava feia dies presa d´un malmès estat físic i, sobretot, de les meves hormones.

Aquest primer intent va sortir malament.

Per sort algú va insistir en què necessitava “ajuda” i aleshores va aparèixer la Cristina.

El dia que ella va arribar a casa el celebro encara avui amb el mateix èmfasi o més que el dia del meu aniversari. Amb ella vaig tornar a néixer. Amb ella vaig recuperar lenta però eficaçment la visibilitat. Jo no era ni l’essència de mi quan aquella nena em va parar la mà i sense ella, no sé pas com m’ho hagués fet per recuperar l’equilibri.

Nena, una nena. I dic nena perquè ho era; 18 anyets nets i brillants que van acollir els meus fills com a propis i que em van posar dempeus.

Compartir amb altres dones la solitud que la mare sent davant la recent maternitat és la forma més natural de compensar aquesta angoixa. Falta viure-ho per comprovar-ho. No hi ha fàrmac més eficaç.

“Permetre’s” una ajuda no és cap deshonra. Tan de bo tothom pogués.

No treu mèrits. No et desprestigia. No et substitueix. No et desacredita. I, a sobre, és altament recomanable: Forma part del nostre comportament tribal.

No deixeu que ningú us faci sentir malament per això.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.