Totes les mares hem tingut fills amb els ulls blaus i superdotats.

Això dels ulls blaus abans de l´any ja ho hem enllestit; del blau al verd, al gris i al marró. Quan son blaus, ho son quasi des del principi. Però, que s´hi pot fer? Qui no te l´avi o la besàvia de la mirada de cel que voldriem heretar?

La capritxosa genètica i l´afany per trobar la combinació més difícil, amb una qualitat distinta a les traces de la nostra raça. Un tret tan atractiu.

Els antropòlegs diuen que inconscienment busquem perfils oposats perquè la barreja millora l´espècie, per aquest motiu ens agraden homes o dones que no se´ns assemblen.

Serà?

Lo de la superdotació ja ens costa més.

Des del test d´Apgar a la universitat. Aquí hi ha nivells de renuncia: No ens rendim facilment.

Dóna-li una taula de desenvolupament a una mare primerissa (serveix la que surt al carnet de salut). Jo crec que amb nens menors de 2 anys, no n´hi ha cap que se´l miri objectivament.

Aspiracions.

Voldríem que traguéssim el millor de nosaltres. Multiplicat per dos.

Quina responsabilitat, fillets.

I els pares, no us ho prengueu malament, però, per tossuts vosaltres.

Ho dic perquè, serà mala sort, però al llarg dels anys me´n he trobat uns quants de malalts.

Des del que els entrena a futbol abans que caminin al que els hi ensenya les lletres abans que parlin o al que els fa multiplicar abans no sumin. Hi ha obsessions paternals que ratllen la paranoia. I el pitjor és que no serveix de res.

La meva experiència diu que si vols que els teus fills explotin al màxim els seus recursos naturals, primer de tot, renuncia als objectius. Dóna´ls-hi, simplement, el que la seva curiositat, per natura, els demani.

Amb un any i poc; que s´embrutin i ho embrutin, que trastegin, potinegin, esquitxin. Que descobreixin, que experimentin, que aprenguin de les seves anècdotes.

Te´n faràs un tip d´endreçar i netejar, però, més val això a escarrassar-te a que repeteixin com a lloros. A més a més, és un desgast innecessari, tenen la memòria d´un peix.

Si nosaltres “sabem” més que els nostres pares, ells “sabran” més que nosaltres. A mi, els meus grans, als deu anys, ja em donaven dues voltes en moltíssimes coses.

Deixa´ls fer que ja prou que se´ls hi ompliran les espatlles al llarg de la vida.

Ells solets se les ompliran.