Dimecres, 18/5/2011
856 lectures

Xantatge emocional

Es una tècnica. La millor.

Ni “pam-pam” al culet ni res. Es mental. Amb paraules breus i gestos concisos en tens prou.

A veure, no t’emocionis, això es gradual. A la primera de canto no faràs “txts” i vindran volant… Que esperaves? Els humans a diferencia dels animals ens falta insistir el doble per obtenir resultats. No t’hauries cregut que diries “magiapotagia” i ja esta! Es un procediment llarg.

L’aprenem a fer amb els nostres fills petits, i, pel que sembla, ho perfeccionem in extremis al llarg dels anys. Ratllem la perfecció quan ja som avis. La meva mare n’és una artista, per exemple.

Per iniciar-los és indispensable que la criatura tingui coneixement. Es inútil abans. Home, les seves dues neurones no donen per més. Et miren amb interès, si, però no t’entenen. Per molt que li diguis a un bebè de 8 mesos: – no ploris que la mama es posa trista. Seguirà bramant igualment. Hauràs d’esperar que faci l’any.

A partir d’aleshores pots començar amb subtils suborns amb que manipular-los més endavant.

Amb mi mateixa, en sóc un model ben clar, l’habilitat dels meus pares m’ha implantat una programació cerebral que, a hores d’ara, no tinc nassos de desafiar. N’hi ha prou amb un aixecament de celles d’un d’ells dos per a que corri a acontentar-los,. Parlem, es clar, de mi, que estic afectada en un nivell molt alt, el màxim, nivell 10. Amb els meus nens, amb 10 anys d’assaig he arribat al nivell 5, es a dir, em solen fer cas, aproximadament, la meitat dels cops que ho provo. Tot arribarà.

Com podeu veure, hi estic a favor del xantatge emocional, disfressa’l del que el disfressis, ( mètode recompensa, estimular per mitjà del premi…) tan és, però tu extorsiona’ls. Amb coneixement, eh? Que qui té poder està obligat a fer-lo servir amb justícia.

Que no quedin traumes.

Sinó, acabes fent associacions estranyes, com una de molt curiosa que em passa quan veig documentals del 3er mon: M’entra una gana!!!

Pensa que soc de les que puc estar a rebentar que mai no deixo res al plat, només que miri de retirar-lo que em ve aquella frase al cap amb profundíssima veu en off “els nens d´Africa no tenen menjar” i, menjo, vaja si menjo, fins que ho tinc tant ben escuradet que treu “brillo”.

Pobrets nens afamats, així tan fosquets de pell només n’havia vist a la televisió, santa innocència!, ves a saber que em pensava jo que em podrien fer si no m’ho acabava tot.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.