Dimecres, 19/1/2011
622 lectures

Perquè plores mama?

No tinc consciencia d’haver vist mai plorar el meu pare. A la mare si.

La mare plora fàcilment. Ho fa, segons el pare, perquè és del sud i la gent d’allà no els costa gens.

- Nosaltres, els catalans, no plorem tant. Som més continguts d’emocions.

o almenys això és el que ell ha defensat sempre.

- Eh, que ho patim tant o més, però no ens agrada “fer espectacle”.

Plores tu davant dels teus fills?. Jo tampoc he plorat mai davant d’ells. Quina estupidesa!.

De fet, la darrera vegada que vaig plorar va ser en el festival de Nadal d’enguany. Hi va haver una escena tan innocent que…. No em pregunteu els motius reals, crec que estava especialment sensible. Abans d´això però , potser feia una eternitat.

He après a no plorar? Perquè? En tinc prou en sentir-los plorar a ells?

Qui sap si és que ara faig de “pare” i he adoptat, sense voler, la imatge dura, inalterable i totpoderosa.

- Que no, que els d’aquí no fem “escenes”.

Es aquesta una assignatura pendent que tinc.

I tant! Perquè;

El papa i la mama són esser vius meravellosament imperfectes: Criden. Discuteixen. S’equivoquen. Mooolt s’equivoquen. I ploren.

Ploren perquè estan tristos, se senten sols, tenen por, … ploren per les mateixes coses per les que ploren les criatures.

Haig d’aprendre a tornar-ho a fer, per mi, sobretot, però també per ells.

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.