Plou.

Plovia aquell dia també.

El cotxe de la meva mare era gran. O potser no. Potser era jo qui era molt petita.

El seients d´escai guardaven un segon la calor del palmell de la meva ma i desprès tornaven a ser freds. Feien olor de goma vella.Em marejaven.

Clec. Clec. Clec. Resaven els parabrises. Aquells bastonets. Un empaitava l’altre, mai s’atrapaven del tot. Es plegaven i milers de gotes que petaven com crispetes tornaven a esquitxar el vidre. L’aigua feia camins lliscosos que s’unien capritxosos. M’amagaven. A fora tot era, gris, brut i moll.

Però jo estava allà, amb la meva mare. No em podia passar res.

Ella conduïa la maquina que ens portava. Valenta i sabia. Tocava les palanques i els pedals i a mi em venia la son.

Sonava la radio.

Un senyor cantava una cançó a la seva filla.

La mare la sabia i jo una mica també. La acompanyava en la tonada.

“ de niññññaaa a mujeeeeer”

Em venien calfreds i em feia mal al empassar.

Ella no em deia res però jo sabia que m’espiava. Bellugava el mirallet fins que em trobava.

No m´agradava aquella musica.

Era una musica trista que sempre que l´escoltavem la feia plorar