Dijous, 20/1/2011
574 lectures

La mare d´un miler de somriures

Hi havia una vegada una mare que guardava ampolles buides.

Cada dia feia el mateix, esperava tenir-los ben adormits, els nens, els posava un petó al front, els acotxava, els ajustava la porta i encenia un llumet del passadís perquè no tinguessin por.
Cada dia del món. I cada deu, desprès de prémer el llumet “espanta-dimonis”, encenia el del rebost.
Passava la balda, obria i respirava les olors humides que li arribaven des del fons, escales avall, on hi havia l’armariet i les ampolles.
La mare d´un miler de somriures, cada deu dies justos, arrossegava la cua de la camisa de dormir per aquells esgraons, de puntetes, sense fer soroll.
Baixava encongida de calfreds, es parava uns segons davant la fresquera, obria la porteta i en triava una. Una ampolla buida de tantes.
No podia precipitar-se, li calia encertar la mida.
La destapava i amb les dues mans enllaçades a l’entorn, l’omplia de llàgrimes.
Les hi abocava dins, en silenci, amb paciència, amb molta cura, d´una en una, fins fer-la vessar.
Malgrat la meticulosa tria, la feia vessar quasi sempre.
Hi havia una vegada una mare que tenia sacs plens de paraules dolces i d’abraçades guaridores. Sacs que deslligava sovint i de les que repartia tot l’amor que era capaç de donar.
I també en tenia un altre de sac.
Un que nuava de tant en tant. Un nus damunt l’altre, i un altre i un altre i un altre.
Un sac vell i brut on ella hi ficava d’amagat i de nit, aquelles ampolles plenes que pujava del rebost.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.