Un retrat
Era un còdol.
Una pedra com un ou, llisa, suau i fina. Freda. Una pedra d’aquelles que l’aigua ha fet rodar i rodar fins l’esgotament. La vaig veure i me la vaig dur a la butxaca i amb ella vaig anar a trobar el banc. Mentre caminàvem em picava la cama, a cada pas, com si es volgués escapar. Un cop i un altre, igual que la maneta d´un nen que demana anar a coll. I per això la vaig abraçar, amb la ma i amb els dits. Dolçament, amb la pell i la ment, apaivagant-la fins que la vaig adormir. Fins que ella , amb la meva escalfor, es va rendir. Plegades hi vam arribar. Plegades vam quedar quietes mirant el cel i el mar. Ens vam posar en una corba del camí, en una punta on el sol lluitava per deixar-se caure entre núvols a rebentar de pluja. Cel i mar. Damunt les aigües amansides per les mimbes. Aigües d’oli, planes. Aigües grises i tristes, com el dia. I aleshores la vaig treure, la vaig mirar i me la vaig dur als llavis. La vaig besar abans de deixar-la damunt el banc. Sota un pi tort de tramuntana, en un recó entremig de roques i pinassa. En un lloc que és un retrat que es pot tocar. Un pessic d’armories blaves, blanques. De silencis que parlen. Una postal.
