Divendres, 14/1/2011
526 lectures

Somni

Aquesta nit he tingut un somni.

Una veu, trencada, deia el meu nom a cau d’orella.

Un llavis bonics em besaven fins despertar-me i dues mans agafaven les meves, amb tendresa.

Eren uns dits forts i amables que m’empenyien a alçar-me del llit i que cega de son, em duien fora de l’habitació.

Fora, pel passadís, fins la porta de l’entrada.

Fora de l’edifici.

Fora, al carrer.

Estava descalça en plena nit, sacsejada per un aire gèlid, humit, difícil d´empassar.

Descalça i amb prou feines vestida i no tenia fred. No tenia fred perquè el palmell càlid que premia el meu em donava la calor que necessitava, però era incapaç de veure-hi res.

Forçava les retines i no reconeixia el lloc.

El mon que m’envoltava era ple de foscors; ombres lletges que es torçaven, es filaven i s’enredaven per atemorir-me. Ombres i sons estranys; udols esgarrifosos que els donaven vida, que feien que les negrors respiressin amenaçadorament.

Deuria ser un malson, però jo, que estrany, no tenia por.

Gens.

Gens de por.

L’única cosa que m’espantava fins fer-me tremolar, era que em deixés anar la mà.

I per això me la he dut al pit, perquè no se m’escapes.

I he tancat els ulls.

I he respirat profundament.

I he somrigut.

I desprès, aquelles coses que passen als somnis, he despertat abraçada al coixí.

No recordo més

Altres articles de Anna Pujabet

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.