Un tafacap és un monocular llarg i prim com un llapis que t’entafora a l’orella i serveix per llegir els pensaments.

La meva iaia Teresa en tenia un i no se’n separava mai. Li vaig descobrir a contrallum, a la cuina, mentre li ballava dins la butxaca dreta. ( Ummhh, potser era l’esquerra.)

La iaia era mig bruixa, que ho preguntin sinó als de Copons. Mig, tan sols. L’altre meitat es servia d´instruments com aquests. En tenia un bagul ple, dalt les golfes. Tancat amb set panys, de set claus: Una, dues tres, quatre, cinc, sis i set. Distintes.

Però el tafacap,no. El tafacap el duia sempre al damunt.

El tafacap de la iaia era de coure lluent, antiquíssim i l’utilitzava de nit, mentre dormíem. Es que ella no semblava tenir mai son.. obrissis quan obrissis els ulls l’escoltaves transitar. Impassible, amb seus ulls de gat, transparents i vigilants.

Va ser una nit de llamps i trons que la vaig descobrir, furgant amb deliri els pensaments del pare, el seu fill.

Tan absorta estava que no va notar la meva insignificant presencia. No em veia.

En acabar es va contreure. Va asseure’s en una cadira i es va fer tres dits més menuda del que era.

- Iaia?

Va plegar el tafacap i passant pel meu costat sense advertir-me, va travessar el portal per sortir al carrer d´on no va tornar fins que va haver amainat i es va fer de dia.

I des d’aleshores ...us ho diré, des d´aleshores...

ja mai més, mai més, mai més....

mai més de la vida, vaig poder trobar l’ombra del tafacap gronxant-se en la seva roba.

Que se´n deuria fer?