Serà que tinc un imant per aquestes coses o serà allò que es diu que quan un va coix a tot arreu hi veu crosses. Aquests dies he estat de vacances i la casualitat va fer que en un aeroport topés amb una dona estrangera que duia un nadó en braços.

Ambdós ploraven; el petit pels seus còlics i la mare pel seu desesper, el desesper deveure's sola davant una situació que no té un altre antídot que la paciència. Paciència i temps.

Recordant-la he recuperat aquest post.

Avui en dia per mi ( i els meus petits solament tenen 2 anyets) ja només té un significat anecdòtic.

(octubre 2009)

Fa temps que he desterrat de mi la impressió de que hi ha coses que se m’escapen. Altres coses. Coses diferents a ser mare.

Si que hi ha moments que estic tipa de parlar de nens. Com si no existís res més. Hi ha ocasions que fujo de la gent que no em proporciona altres temes de conversa i també m’obligo a oferir als que m’envolten distintes besants meves. Però costa. Quan els nens son petits, costa molt.

M’agrada pensar que m’he tirat a una piscina i per ara, solament, per bussejar. Ja em va passar amb els grans. Només em cal sortir a la superfície i nedar, com tothom. Tot arribarà.

T’ho dic per si et passa.

No hi ha res perdut.

Som el que tenim i ser més desgraciat o mes feliç no depèn del que has deixat de fer sinó de la teva capacitat de treure’n partit del que fas. Enganxa un somriure a les adversitats i les transformaràs.

Allunya les ambicions que no pots assumir.

Com algú va dir, tingues cura dels teus pensaments no vagi a ser que es converteixin en un destí que en realitat no desitges.

Les millors estones estan per venir.

I encara que la manca de llibertat et contragui, et torni menuda i tupida, creu-me, molts d’aquells que disposen de tots els segons de la seva vida, t’envegen.