Tots opinem i tots sabem.

Deduïm, interpretem i jutgem.

Convertim suposicions en veritats i arrodonim el conte com més ens agrada.

I la veritat? Qui la sap la veritat?. La veritat només la sap qui la viu, i, de vegades, amb prou feines.

Pregunteu-li sinó a la caputxeta.

De camí a casa de l’àvia

La cistella pesava i em vaig entretenir massa. Havia d’aturar-me sovint, la mare no havia previst que no tenia edat per arrossegar-la i menys encara per fer un camí tan llarg jo sola.

Va caure el sol i els verds van enfosquir fins no deixar-me avançar més.

Em vaig amagar de nit al bosc. I la lluna el va cridar.

Notava la terra humida travessar-me la roba damunt dels genolls però no em podia moure. No havia de moure’m. Perquè ell era allà i jo el temia.

Sentia la aroma que desprèn el romaní moll de vesprada i els gemecs de les branques, aquell cruixit que fan abans de partir-se.

No podia ni respirar, l’alè em delataria.

Deixar-lo marxar, si es que volia. Només podia esperar això o fer-me invisible sota la capa vermella.

Li intuïa les urpes, li pressentia els ullals. L’ambient era ple del seu baf putrefacte.

I mentre esperava que els meus batecs em donessin un respir, a cada un dels segons que van precedir la meva fugida, em preguntava:

Qui va dir un dia que el llop i la nena eren amics???