Cada vegada que el govern fa públiques les xifres del PIB dels municipis catalans, esgarrifa constatar fins a quin punt s’ignoren les desigualtats socials que hi ha al país. I no, no parlo cap àrea metropolitana sinó d’aquí, de casa nostra, de la conca d’Òdena.

Segons les darreres xifres de PIB per càpita fetes públiques per l’IDESCAT, la renda per càpita d’Igualada és de 25.600 euros l’any per habitant, una xifra similar a la mitjana catalana, mentre que la de Vilanova del Camí és de 9.600 euros anuals per habitant i la de Santa Margaria de Montbui és de 8.600 euros, xifra que converteix Montbui en el segon municipi per la cua de Catalunya en PIB, només superat per Badia del Vallès.

La distància física que separa els veïns d’Igualada dels de Montbui o Vilanova és ínfima -en molts casos ens separa un sol carrer-, però la distància en el poder adquisitiu és abismal; dit ras i curt els montbuiencs viuen amb un terç del que viuen els igualadins.

No és culpa de ningú, no tinc cap dubte que cada ajuntament batalla perquè els seus ciutadans tinguin accés als mateixos serveis i ajudes, però no hi ha cap política supramunicipal que obligui els municipis a cooperar per equilibrar situacions de desigualtat entre habitants de ciutats diferents, per molt enganxades que estiguin damunt del mapa.

Ara que comencem un procés constituent per debatre les bases de com hauria de ser el nou país, hauríem d’aprofitar l’oportunitat per plantejar-nos si caldria fer municipis més grans per redistribuir millor els recursos i aconseguir acostar-nos una mica més a l’anhelada justícia social. O bé obligar administracions locals a pensar el territori en clau supramunicipal, entenent que els problemes dels nostres veïns també són els nostres.

Després de quaranta anys de democràcia i de governs que es definien com a socialdemòcrates, seguim tenint massa assignatures pendents, la primera: l’enorme desigualtat a casa nostra.