El govern de Zapatero va començar aquesta legislatura amb 14 ministeris i 2 vicepresidències. Ara compta amb 3 vicepresidències i 17 ministeris. Per això, costa d’entendre la retallada que el Govern espanyol ha aprovat aquesta setmana; una retallada que afecta pensions, prestacions als dependents i a les famílies i que no té, al darrere, un pla creïble d’austeritat del sector públic. Perquè retalla pensions però desobeeix la resolució que va aprovar el Congrés a proposta d’ERC i que instava el govern espanyol a aprimar l'Estat amb la supressió de ministeris superflus, com els que tenen les competències transferides a les comunitats autònomes (Cultura, Igualtat, Habitatge). Zapatero es va fer el sord a una proposta que hauria suposat un estalvi de gairebé 5.500 milions d'euros.

En lloc d’això, Zapatero ha aprovat una mesura que implica l’estalvi de 16 milions d’euros en alts càrrecs, una quantitat irrisòria si tenim en compte que la desviació de la despesa dels ministeris aquest primer trimestre suma 231 milions d’euros.

El Pla d’estalvi de Zapatero xoca amb ell mateix, amb les seves darreres propostes, amb les mesures estrella del govern que presideix com ara la devolució dels 400 euros, que molts ja vam denunciar per populista. I sobretot xoca amb el seu programa de drets socials perquè el Pla implica retallades socials als drets de les mares, dels pensionistes i dels dependents, les persones que menys haurien de pagar els plats trencats.

Zapatero ha desaprofitat l’oportunitat de fer una proposta estructural per resoldre una crisi estructural, i de crear un nou ordre econòmic des d’una òptica progressista; la manera de plantejar respostes a la crisi des de les esquerres no pot ser, en cap cas, una retallada dels drets socials. I menys encara quan aquestes mesures no van acompanyades de severes condicions a la banca perquè obri l'accés al crèdit; al contrari, impulsa, en companyia del PP, una legislació de privatització de les caixes d'estalvi que amenaça el model català de caixes i novament envaeix competències catalanes.

L’anunci fet aquesta setmana pel president del Govern espanyol inclou també una retallada de més de sis mil milions d’euros en infraestructures, però no concreta a quines infraestructures es refereix, quines actuacions de les que ja estaven programades quedaran per fer. Ho preguntava el portaveu d’ERC al Congrés Joan Ridao a Zapatero i no va obtenir resposta: què passarà, per exemple, amb l’eix ferroviari mediterrani? S’incomplirà el compromís legal sobre infraestructures recollit a la disposició addicional tercera de l’Estatut?

Zapatero ha anat més enllà i ha decidit que les comunitats autònomes han de retallar 1.200 milions d’euros inclosa, és clar, Catalunya. És cert que algunes comunitats autònomes han estirat més el braç que la màniga, però no és el cas de Catalunya. Mentre comunitats com Andalusia tenen un 6% de funcionaris, o Madrid el 6,6% de la població activa, Catalunya té només el 3,9 %, que fan un total de 38 funcionaris per cada mil habitants. Per tant podem dir amb el cap ben alt que Catalunya no s’ha excedit, que no hem estirat malgastat ni un cèntim. I que el dèficit públic que patim ve de lluny i és conseqüència del dèficit fiscal al qual ens té sotmès l’Estat espanyol des de fa dècades.

Calia reaccionar, és cert, davant la situació econòmica amenaçada pel contagi de la crisi grega que ha arribat a produir un enfonsament de les borses. Però des de fa dos anys l’únic que ha fet el president espanyol són pedaços; no va veure a venir la crisi, la va negar quan era una evidència, i això l’ha portat a una greu crisi de credibilitat. No hi ha hagut un pla de reformes clar, ha proposat mesures i després les ha retirat, generant desconcert.

Tots hem de fer sacrificis, sí, però hauríem d’haver començat pels més forts i no pels més dèbils.