Malgrat el vídeo pseudoèpic d’abraçades, petons i encaixades de mans al camp de batalla amb que CiU s’ha gastat el pressupost de precampanya, la realitat és ben diferent. CiU no predica amb l’exemple quan, en lloc d’unir esforços amb les forces catalanistes, trenca el consens i decideix votar en contra de la Llei de Consultes Populars que està a punt de ser aprovada al Parlament de Catalunya.

Sí, costa d’entendre, però CiU ha anunciat que no hi donarà suport, i amb aquesta decisió es quedarà amb PP i Ciutadans oposant-se a la llei que ens ha de permetre convocar els ciutadans a les urnes per demanar-los què pensen dels temes que els afecten, ja siguin aspectes quotidians o el seu futur del seu país.

En ple debat sobre el Dret a Decidir, mentre assistim a una autèntica mobilització ciutadana amb les onades de consultes als municipis catalans, davant els estudis i informes presentats per entitats com el Cercle d’Estudis Sobiranistes, malgrat les enquestes que diuen que cada vegada són més els ciutadans que veurien bé un referèndum d’autodeterminació, CiU fa prevaldre el seu interès suprem de desacreditar l’actual Govern a deu mesos de les eleccions. La tàctica electoral passa, un cop més, per davant dels interessos nacionals.

L’estratègia de CiU de fer naufragar la Llei de consultes ve de lluny. Primer van assegurar, convençuts, que el Govern no aprovaria la llei perquè el PSC ho impediria, però no va ser així i el Govern la va aprovar. Després van assegurar que no es tramitaria al Parlament, però la ponència ja ha elaborat el dictamen. Ara, per oposar-s’hi, argumenten que la llei és poc ambiciosa perquè només regula els referèndums, i no els altres instruments de consulta popular previstos a l’Estatut: les enquestes, audiències públiques i fòrums de participació. No cal pas una llei que reguli les enquestes i els fòrums! En canvi, sí que és imprescindible que els referèndums tinguin una llei que els reguli.

Més enllà d’aquesta excusa –intranscendent- si aquesta llei té una mancança no és pas aquesta sinó el fet que, obligatòriament, s’hagi de requerir l’autorització de l’Estat. I si això passa és perquè s’ha hagut de desenvolupar la llei en el marc d’una Constitució (que ERC no va recolzar mai a diferència de la resta de forces polítiques catalanes) i d’un Estatut pactat a la Moncloa entre Mas i Zapatero (al qual Esquerra també es va oposar). El pacte Mas-ZP va suposar, entre altres retallades, la inclusió d’una frase a l’article 122 de l’Estatut (“salvant el què disposa l’article 149.1.32 de la Constitució”, és a dir: l’autorització de l’Estat) i en què es va suprimir la Disposició Addicional Tercera del text aprovat pel Parlament, que preveia en el seu apartat 1.D el traspàs a la Generalitat de “l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”.

Amb les mancances que pugui tenir, la Llei de consultes proposada pel Conseller Ausàs és l’única via legal per convocar referèndums legals. I per posar contra les cordes el Govern de l’Estat. Felip Puig demanava fa uns mesos utilitzar aquesta llei per reaccionar a una possible sentència adversa del TC. Artur Mas es mostrava partidari d’exercir el Dret a Decidir en l’àmbit econòmic i el d’infraestructures fa tot just tres setmanes. Com pensen fer-ho? I les preguntes inquietants continuen: s’oposarà també CiU a la llei del cinema? O serà capaç d’aparcar, almenys per un moment, la tàctica electoralista de desgast al Govern i aprovarà la llei que farà justícia a la nostra indústria cultural i serà l’avenç més important de la nostra llengua els últims 30 anys?

I encara una darrera pregunta: si Convergència i Unió ha decidit trencar el consens en les lleis catalanistes (Acollida, Consultes Populars, Vegueries, Cinema..) per què fa un vídeo proclamant la unitat? Estem avisats; a les pel·lícules de CiU qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Article publicat al www.tribuna.cat